Els Carnavals són a punt d'arribar. Una festa que gaudeixen, sobretot, els més petits.
Hi ha escoles on es planteja aquesta festivitat fent-la encaixar amb els projectes o assignatures que es treballen. El meu fill gran, per exemple, anirà vestit de cuiner, perquè aquest any té la sort que el seu profe de música està ensenyant-los algunes coses de la tradició basca. Han estudiat la Tamborrada de Sant Sebastià, i ara els proposa d'anar vestits de cuiners, com els repicantes. Una bonica manera d'apropar-los a conèixer la riquesa cultural que tenim tan a prop i que es diverteixin, també, participant-ne.
Altres anys hi ha hagut disfresses d'astronautes, d'animals, depenent del que estiguessin treballant a l'aula. Una manera divertida de fer-nos participar també els pares i mares.
Serveixi com a anècdota que, cada any, per aquestes dates, em recordo d'aquell anunci on el nen li deia a la seva mama que havia d'anar disfressat de "castor" a l'escola...
Aquesta setmana s'ha fet viral a les xarxes un vídeo en el qual una mare apareix indignada perquè a la seva filla, que és vegana, li toca disfressar-se, juntament amb la seva classe, de pescador. Desconec el motiu per triar la disfressa, però sens dubte, estic segura que no suposa un problema, en principi, per a cap dels pares ni mares, tret de per a la dona del vídeo, que es debat "entre plorar o cremar-ho tot".
El cert és que, si no fos pel dramatisme i l'agressivitat amb què la mare s'expressa, no hauria estat tan comentat i compartit (per criticar-ho). Comprenc que a l'escola, així com en el dia a dia en múltiples facetes de la vida, ens trobem amb circumstàncies on la convivència entre diferents ideologies, religions o tradicions ens hauria de fer reflexionar més sovint del que ho fem. Des de les festivitats que celebrem i les que es passen per alt (malgrat que se suposa que tenim una educació pública aconfessional), passant pel menjar que de vegades es comparteix en festes d'aniversari, o celebracions dels centres educatius, on no se sol tenir en compte l'alimentació des del respecte a totes les comunitats que integren l'educativa. Em refereixo, per exemple, a festes en les que es podria fer un esforç per promoure aliments com fruites, fruita seca, pans de pessic, galetes, sense haver d'oferir, per exemple, derivats del porc (un detall que es passa per alt en massa ocasions i que fa a molts nens tenir la sensació que no es planteja el menú d'una forma del tot respectuosa quan és possible oferir un piscolabis que compti amb el gust de tothom).
L'assumpte de la disfressa de pescador suposa per a aquesta mare una discriminació, segons explica. I és que, considera que no s'està tractant la seva filla en línia amb el respecte a les seves creences o idees, ja que a casa seva són vegans (és a dir, que no mengen carn ni peix, entre altres coses que també s'elimina de la seva dieta).
La mare, absolutament indignada, protesta i assenyala que "ha de fer un escàndol una altra vegada", perquè la professora en qüestió li ha explicat que a classe hi ha unes pautes que tots han de complir (lògic), referint-se al fet que, si es decideix que tots els nens aniran disfressats de determinada manera, tots n'han de participar.
Comprenc que el debat pot donar-se, sobretot en casos potser molt més polèmics com, per exemple, si es decidís que tots els nens anessin disfressats de torero. Però em resultaria igualment absurd si s'aborda el debat traient de context allò fonamental: és a dir, la festa de Carnaval, que implica disfressar-se per gaudir i poder fer bromes, posar-se a la pell d'altres, jugar a sorprendre, i per què no, també, aprendre.
Eliminar la realitat no prepara millor els xavals, sinó tot el contrari. I per descomptat, en aquest cas, ningú no obliga la nena a menjar-se un peix, per la qual cosa no s'estaria atacant la seva manera d'alimentar-se
Dels comentaris que he llegit arran d'aquest vídeo de la mare indignada, he observat un missatge que es repeteix: el de docents que assenyalen com de difícil és bregar amb pares i mares com aquesta. Perquè el problema no està a anar i plantejar, amb respecte, alguna alternativa compatible amb l'activitat que pugui fer encaixar els principis i valors de la família en aquest cas, amb el de l'aula. El problema està en les formes, com gairebé sempre sol passar. La dificultat d'haver de bregar amb algú que "no sap si plorar o cremar-ho tot" per la disfressa de pescador de la seva filla, posa de manifest l'agressivitat amb què topen no pocs docents a l'hora d'haver de tractar amb els pares i mares dels seus alumnes.
I no tots els docents estan preparats per enfrontar-se a aquestes situacions, en les quals explicar-li a un pare o mare, que una activitat pot resultar enriquidora per a tota la classe, inclosa la seva filla en aquest cas, i que no té per què considerar-se ofensiu el disfressar-se d'una professió tan digna com la d'un pescador. Eliminar la realitat no prepara millor els xavals, sinó tot el contrari. I per descomptat, en aquest cas, ningú no obliga la nena a menjar-se un peix, per la qual cosa no s'estaria atacant la seva manera d'alimentar-se.
Voler donar a entendre que la disfressa de pescador atempta contra la manera de pensar d'algú vegà seria tan absurd com ofendre's si un dia decideixen anar disfressats de vaquers. Les coses, portades al seu extrem, resulten al final inabastables i de vegades, també, ridícules. I això precisament em comentava una professora, que a més és vegana: em parlava que aquest tipus de missatges, lluny de conscienciar sobre el respecte necessari a opcions personals com les dels vegetarians o vegans, les exposa d'una manera que facilita que siguin ridiculitzades.
Em comentava Mar, i crec que encertadament, que la decisió de treure de la teva dieta determinats aliments, és una qüestió personal i íntima (quan es fa per qüestions de consciència) i que en cap cas no pot ni ha de pressionar, ni elevar-ho a categoria de moralitat superior sobre els altres. Òbviament, la decisió que una família prengui sobre l'alimentació (quan hi ha menors em sembla indispensable consultar amb un professional primer), forma part de l'esfera familiar. Cert és que els menjadors escolars han de tenir aquestes qüestions en compte i adaptar els seus menús a les necessitats de cada nen. Però aquí, en el vídeo del qual parlem, no és aquest el problema.
La tolerància i el respecte envers els altres és fonamental, i cada dia més, en societats on la diversitat és, precisament, la riquesa més gran que tenim. De la mateixa manera que qui ho exigeix per a si, ho ha d'aplicar als altres, sense agressivitat, sense pretendre passar per sobre del context, que sempre és important.