Els analistes que diuen que Podemos no és res sense Catalunya i Euskadi cometen el mateix error que els intel·lectuals que insisteixen a penjar a la CUP la llufa de partit d’extrema esquerra. L’esquerra i la dreta tenen poc a veure amb les contradiccions de fons que polaritzen la política a Madrid i a Barcelona. La base del conflicte és territorial i tant a Catalunya com a Espanya els debats s’han d’entendre en termes de centre i perifèria. Parlem de xarxes socials i de ciutats intel·ligents i de corredors mediterranis, i després analitzem els problemes com si sortíssim de la guerra freda. Suposo que així alguns poden oblidar que el món està habitat per gent que camina i que es munta la vida al voltant d'un territori més o menys concret.

Podemos és el partit de la perifèria espanyola, igual que la CUP és el partit de la perifèria catalana. Si Catalunya fos independent, Podemos arrelaria a zones de Castella que ara estan dominades pel PP, fins i tot abans que a l’Andalusia socialista. Per això el PSOE té mala peça al teler, i per això Pablo Iglesias ha posat com a condició per pactar amb Pedro Sánchez la celebració d’un referèndum a Catalunya. Podemos és el partit espanyol de la perifèria i si la perifèria de l’Estat fos una altra o tingués d’altres problemes, seria una altra la causa que els seus dirigents defensarien a ultrança i convertirien en un talismà. Això és el que encara no han entès els socialistes o ja han fet tard per veure-ho.

Si Catalunya fos independent, Podemos arrelaria a zones de Castella que ara estan dominades pel PP, fins i tot abans que a l’Andalusia socialista

Richard Florida i Saskia Sassen ho expliquen als seus llibres. La globalització ha desencadenat una lluita pel control del territori com a font del poder polític molt semblant a la que es va produir en el temps de Lluís XIV. Si aleshores la disputa enfrontava la cultura cortesana de les capitals absolutistes amb la cultura protodemocràtica de les ciutats comercials, ara la dialèctica entre el centre i la perifèria enfronta els valors de la mundialització amb els valors del patriotisme, o els interessos del capitalisme global amb els interessos d'això que s'anomena l'economia productiva. Amb aquest esquema s'entén millor l'ascens de Podemos i la CUP. El mapa electoral no s'ha dividit entre esquerra i dreta, sinó entre els territoris més beneficiats per l'Estat i els territoris més espoliats i més dinàmics.

 

El centre polític fa temps que va esdevenint en una qüestió de perspectiva geogràfica i psicològica. La carraca que Podemos i la CUP convertiran Espanya i Catalunya en Veneçuela és un conte de bruixes per espantar les criatures. Podemos i la CUP estan més a prop de les arrels occidentals que el capitalisme xinès que han promogut el PP, el PSOE, Ciutadans i la CiU de Duran i Lleida. Veneçuela no es pot traslladar a Espanya perquè a Espanya no hi ha veneçolans. Que s'acusi a un forner de la CUP de voler convertir Catalunya en Veneçuela, quan Pujol i Maragall van espanyolitzar gairebé fins als fonaments l'economia catalana fa morir de riure. Per mi, és tan ridícul com aquest discurs d'esquerra que redueix el món al patiment dels desnonats i la gent que no té feina.

Podemos i la CUP estan més a prop de les arrels occidentals que el capitalisme xinès que han promogut el PP, el PSOE, Ciutadans i la CiU de Duran i Lleida

La CUP sembla radical perquè, en el marc estatal, és el partit de la perifèria de la perifèria i això l'obliga a tenir una actitud de combat per defensar els interessos dels seus votants. L'atracció que generen les experiències de poder llatinoamericanes ve del fet que són experiències forjades des de la perifèria, i pensades per sobreviure en la perifèria. I també del fet que tenen un fons cristià que determinat capitalisme sembla haver oblidat. En una Catalunya independent, la CUP per força hauria de ser menys estrident i serviria d'oposició a una dreta dinàmica i neta de complexos. Potser no hem insistit prou que Catalunya és un país ocupat i que l'Estat ha intentat esborrar el republicanisme de la cultura espanyola fins al punt que aquesta setmana l'Ajuntament de Madrid encara va poder canviar el nom a 30 carrers que homenatjaven el franquisme.

 

Com publicava l'altre dia The Spectator, si Iglesias fos un extremista hauria tret els mateixos resultats que els partits anglesos extraparlamentaris. El mateix pot dir-se dels 10 diputats de la CUP al Parlament de Catalunya. Els intents de presentar el partit d'Anna Gabriel com un grup de nihilistes o de folls totalitaris serveixen per escampar la confusió. La pugna entre CDC i la CUP, però, s'expressa en termes d'esquerra i de dreta perquè tothom defuig el problema de fons, que té a veure amb la por que encara fa enfrontar-se amb l'Estat pel control del territori català. A més, el canvi de panorama ha deixat el partit de Mas desorientat. Els convergents sembla que no poden evitar aferrar-se a les prerrogatives que els ha donat el fet d'haver ocupat el centre el món autonomista.

El problema no és que CDC sigui massa de dretes, és que encara no ha assumit què significa ser independentista

El problema, en resum, no és que CDC sigui massa de dretes, el problema és que encara no ha assumit què significa ser independentista. El problema és que aquests últims mesos s'ha s'esquerranitzat per dissimular que no lluita amb prou determinació per aconseguir la llibertat de Catalunya. Justament per això topa amb la CUP, que no té polítics forjats en l'autonomisme, amb privilegis que vénen d'aquella època. Igual que Pedro Sánchez, CDC ignora que la centralitat ja no és un problema d'esquerra o de dreta, sinó de perspectiva geogràfica i psicològica. La centralitat política depèn, sobretot, de la capacitat de controlar un centre territorial i la seva perifèria. Per això Iglesias mira d'assaltar Madrid amb la força de l'independentisme, mentre que CDC encara s'aferra massa als privilegis que li va donar ser el gran partit de l'Espanya autonòmica a Catalunya.

 

Si algú troba que exagero que es pregunti per què TV3 ha emès el discurs de Nadal del Rei, per exemple...