L'aparició en escena del cardenal Antonio Cañizares demanant que a totes les esglésies de la diòcesi de València, de la qual és arquebisbe, els seus fidels preguin per Espanya i la seva unitat confirma els pitjors presagis de la recta final de la campanya de les eleccions al Parlament de diumenge vinent. Hem entrat en una espiral cap a l'absurd, difícil de justificar, que dóna peu cada dia a estar debatent no sobre programes o propostes polítiques, sinó sobre la gravetat o la imprudència, ja sigui d'un agent econòmic, sindical, social o, fins i tot ara, en un remake del passat, de l'Església espanyola. El que diuen els d'allà és replicat pel que diuen els d'aquí, i el que fa un any i mig semblava una boutade del sempre incomprès ministre d'Afers Exteriors, José Manuel Margallo, quan va assenyalar que, després d'una declaració d'independència, Catalunya quedaria condemnada a vagar per l'espai pels segles dels segles, ha acabat sent el guió de la campanya impulsat pel govern del Partit Popular. El programa d’èxit Polònia, que emet setmanalment TV3, pot acomiadar els seus il·lustres guionistes, perquè estic segur que el seu esforç i imaginació mai no arribaran tan lluny.
En vista de l’allau de declaracions d'uns i altres i de la potent campanya de la por sobre els desastres que comportaria la victòria dels partidaris de la independència —Junts pel Sí i la CUP— un analista em feia la reflexió següent: diumenge sabrem si els catalans tenen un comportament més semblant als escocesos, que van fer un pas enrere en el referèndum, celebrat fa un any després de la campanya de la por que es va posar en marxa des de Londres —tot i que això sí que va tenir la seva part compensatòria en les promeses de més autonomia que es van comprometre des de Downing Street i que encara no s'han complert— o bé, a l'inrevés, s'assemblen més als grecs i són del tot refractaris als missatges i advertències sobre totes les plagues bíbliques que van rebre des de Brussel·les o des de les cancelleries internacionals.