A la seva recent nota doctrinal sobre l’emotivisme dels grups catòlics una mica Upper Diagonal —com Effetá, Emmaús o Hakuna, que no menciona—, la Conferència Episcopal Espanyola posa sobre la taula un debat amagat de fa temps: com tornar a acostar la gent a l’Església catòlica? Me’n guardaré prou de cap referència als grups que animen la vida espiritual al nostre entorn i a les nostres parròquies. Qualsevol forma d’acostament a la transcendència que no vagi revestida de perillós sectarisme, que no és el cas, em mereix tot el respecte. Em preocupa més la perillosa resistència al canvi —habitual en qualsevol gran institució— de la nostra estimada Església en temes com el de la negativa a l’accés al ministeri sacerdotal com a diaques, en una primera instància, de les dones, o al presbiteral dels casats. Parlant clar: necessitem també homes i dones casats fent de capellans. Amb això només, començaríem a permeabilitzar més l’Església amb cristians compromesos en el dia a dia del nostre petit món occidental. Té un risc, evident, de descafeïnar la institució. Però si no ho fem, podem deixar l’Església tan en minoria a Occident, que l’Esperit Sant hi haurà de dedicar infinites hores per arreglar-ho. Segur que ho farà, però li ho podríem estalviar en bona part!
Tornem a l’emotivisme espiritual. Als anys 70 i 80, alguns vàrem tenir el privilegi de viure un estil de pastoral juvenil, molt sovint vinculat a l’escoltisme, on practicàvem una forma d’emotivisme espiritual. Jo ho vaig fer a la capella francesa de Barcelona. El moviment kumbaià, l’esperit kumbaià, mai no va ser una organització, sinó una manera emotiva, senzilla i comunitària d’acostar-se a les misses, cantant amb guitarres cançons fraternals i buscant en la natura un còmplice necessari de la recerca de Déu. Les fogueres, les guitarres, les mans a les mans i les ganes de viure una espiritualitat comunitària i vagament emotiva ens van fer passar molt bones estones. Va acabar sent una llavor de fe per alguns i un bon record per la majoria.
L’emotivisme religiós és, sens dubte, una bona porta d’entrada a qualsevol mena d’espiritualitat, però si només es queda amb això, amb cançonetes, acaba sent substituït per altres cançonetes amb altres emocions més intenses. Per això, la recerca de la fe ha de tenir moltes més dimensions vitals. Totes tenen la característica comuna que han de ser viscudes en comunitat, però des de dins del nostre estimat jo. Per això, l’acostament a activitats pastorals diocesanes, a ordes religiosos com els monjos (o les monges) franciscans o benedictins, o els jesuïtes, pot ser una bona manera de continuar fomentant la incipient fe sorgida de les primeres emocions adolescents. La pregària és més que una cançó i se n’aprèn pregant. Acostuma a ser una bona porta d’entrada als sagraments i als rituals quan ens hi sentim cridats.
Qualsevol forma d’acostament a la transcendència que no vagi revestida de perillós sectarisme em mereix tot el respecte
Una segona dimensió és l’acció social, fruit del compromís amb la vida dels altres. Hi ha multitud de maneres de fer-ho; no hi entraré en detall. Però la fe sense compromís amb els altres també té poc recorregut. Una tercera dimensió és la pròpia formació espiritual adaptada a cadascú de nosaltres. El camí de la teologia ha de ser la darrera etapa, ja que abans hi ha d’haver molta curiositat: una mica d’antropologia, d’història, de psicologia, de neurologia, de ciència en general i, òbviament, de filosofia. Molts són els camins per arribar a una sòlida formació religiosa. I a cada època de la vida pot correspondre una forma d’estudi i de coneixement més o menys adaptada a cada u de nosaltres. Però per la raó també s’arriba a la fe.
Però tot això només comença a esdevenir una necessitat quan ens enfrontem amb la mort, veritable mesura de la nostra vida. Com encarem el misteri de la mort dels altres o de la proximitat de la nostra mort marca definitivament la nostra manera de relacionar-nos amb la transcendència. Tots hi passarem tard o d’hora. I a tots ens preocupa la mort, per més que evitem parlar-ne gaire. En la intimitat, el nostre jo forjat amb penes i glòria s’enfronta a la darrera pregunta: s’acaba tot? No sabem del cert com ens hi encararem. Però sabem que tot el que ens hi hàgim preparat, tot el que hàgim estimat, tot el que hàgim viscut a fi de bé, ens hi podrà ajudar. També les emocions dels primers anys, l’emotivitat de la primera nit de lluna plena viscuda en contacte amb el cel infinit, del primer kumbaià o el primer sagrament ben rebut. Ens hem de deixar acompanyar en el camí de la vida eterna que entrelluquem quan ens acostem al misteri de Déu. És en l’acompanyament dels altres que podem convertir el desig d’infinit en amor de Déu. Un Déu que sempre passa, i torna a passar, com deia mossèn Ballarín, un grandíssim acompanyant. Un Déu present en totes les coses, com diu sant Ignasi, acompanyant d’acompanyants per excel·lència.