“És l’hora d’una proposta inclusiva de solució del conflicte polític i que permeti que a la ciutadania de Catalunya se la tracti com a major d’edat”. Ningú insulta tan bé com el president Aragonès. Estem assistint en directe a l’enèsim intent d’ERC d’esborrar, com a mínim, els seus últims deu anys de trajectòria. Els seus i els nostres. Prometre’ns avui un tracte de majors d'edat és, d’entrada, admetre que fins ara no se’ns hi ha tractat. La majoria dels qui avui han convertit l’oblit del “procés” en el seu projecte polític van ser a cada taula de debat, a cada pacte de govern, a cada mesa per al procés constituent i a cada guingueta pel dret a decidir on, teòricament, es feia alguna cosa per la independència. Si fins ara no se’ns ha tractat com adults, fins i tot els qui ara volen tractar-nos-hi en són responsables.

Catalunya torna a l'Artur Mas de l’any 2012 perquè les classes polítiques independentistes no entenen l’independentisme com un vehicle polític per a l’alliberament nacional. L’entenen com una tartana per a negociar l’empatoll que a cada moment els sembli idoni per a guarir les ferides que ens infligeix la dominació espanyola. La independència no és un objectiu, és una navalla suïssa amb què juguen per modular què poden treure d'Espanya sense perdre Catalunya. És un equilibri, un estira-i-arronsa, un voldre i doldre mesurat en què s’ha de ser prou astut per preservar el nínxol de credibilitat electoral que et permet continuar jugant mentre negues els fracassos dels qui t’han precedit.

Estem assistint en directe a l’enèsim intent d’ERC d’esborrar, com a mínim, els seus últims deu anys de trajectòria

És això el que fa ERC quan s’aprofita del sector més llampat de l’independentisme i de l’espectacle de l’homenatge als morts el 17-A. És el que fa el president Aragonès quan parla d’una “via àmplia que inclogui aquelles persones que creuen que els conflictes polítics es resolen deliberant, escoltant i prenent decisions a les urnes”. Se'ns demana desmemòria per esborrar que els llampats hi són perquè es va dur emocionalment la ciutadania al límit sense cap contrapartida, i se’ns demana redempció per si la desmemòria no fa prou la feina d’eximir de responsabilitats els culpables. A canvi, ERC ens ofereix emmascarar el conflicte amb un posat seriós per mantenir-nos lluny de la vergonya de Junts, l’antagonista perfecte un cop destapada l’estafa anterior.

ERC batalla contra un ninot de palla perquè a la dreta catalana no hi queda ningú amb força per a rebatre allò que ERC pretén obtenir renunciant a la independència. A la dreta catalana ni tan sols hi queda algú amb la força per pronunciar el mot “dreta”. Junts no pot lluitar contra l’estratègia de la negociació i la via àmplia perquè no té res propi i diferent a oferir al país que no passi pel mateix cap d’agulla. L'ampliació de l'aeroport i els Jocs Olímpics d'hivern van ser els més clars dels exemples que tot allò que els serveix per marcar perfil parteix del mateix femer, amb la mala sort que els toca carregar amb el gomet de tarats per haver-se abraçat a la retòrica més del compte i haver estat els últims d’abandonar el vaixell. Ara, Junts no pot ni aferrar-se als personalismes que bastien el seu projecte polític perquè Laura Borràs és un zombi i Carles Puigdemont està desaparegut. Els brams dels volats que acompanyen l’expresidenta del Parlament seran l’únic discurs que rebi l’electorat juntaire fins que a Junts no acceptin que si volen competir per les molles, els tocarà competir millor.

Junts no pot lluitar contra l’estratègia de la negociació i la via àmplia perquè no té res propi i diferent a oferir

ERC raspalla memòries amb el rasclet de la vergonya, la majoria d’edat i els projectes polítics madurs perquè fer-ho és l’única manera de consolidar el seu paper protagonista en aquesta fase de l’estira-i-arronsa. La “via àmplia” els garanteix electoralment ser en la posició de curar-se els anys de ressentiment i d’ensumar pets de convergent fins que tot el que els va dur a formar govern —també aquesta última vegada— sigui recordat com un somieig difús. Junts arriba tard a la partida perquè sap que, si la juga, hauran estat en va tots els canvis de nom amb què ha intentat reaprofitar els vots d’un espai que ja no existeix. Fins ara, això els ha deixat en la humiliant situació de ser carnassa per al partit a qui durant anys van fer servir de criada i el pitjor és que no ho han fet perquè es creien la independència: ho han fet perquè no tenien res més.