Aquest és un article que em podria estalviar, perquè, al capdavall, la partida ja està pràcticament acabada i no precisament com explicaré aquí. Però he decidit escriure’l com un exercici de racionalitat política. Les bones idees, com les coses bones a la vida, no sempre arrelen en la política. I encara menys a Catalunya, on el sectarisme està destruint la il·lusió que va alimentar una dècada de mobilitzacions per la independència. A risc de semblar naïf, provaré d’argumentar per què crec que Junts hauria hagut d’aprovar els pressupostos. Certament, si jo fora membre de la direcció de Junts, hauria fet mans i mànigues per negociar amb Esquerra els pressupostos de la Generalitat de Catalunya. Soc conscient que per negociar el que sigui cal que les dues parts s’hi posin bé. Esquerra no ho ha fet (quinze reunions amb el PSC i tres amb Junts), però tampoc no cal amagar que, des del principi, Junts ha dubtat sobre si havia de negociar amb Esquerra per un càlcul també partidista.
Calia aprovar els pressupostos no perquè, nominalment, i a preus corrents, siguin els més expansius de la història com blasona la consellera del ram. El meu optimisme és, en aquest sentit, força moderat. Em refio dels bons economistes que no tenen el cul llogat, i la majoria assenyala, que si ho analitzem a preus constants i en termes per càpita, l’expansió és relativa, sobretot comparat amb el pressupost que es va aprovar el 2010, quan la crisi financera encara no havia repercutit en la despesa pública. Són, doncs, els pressupostos més expansius des de l’impacte de la crisi financera en les finances de la Generalitat, però estan un 16,5% per sota del màxim de fa catorze anys. Els polítics són, cada vegada ho veig més clar, ciclotímics, i passen del pessimisme a l’eufòria —o a l’inrevés— segons els convé una cosa o l’altra. L’oportunisme, vist en positiu, és aquella política subordinada a les oportunitats o a les circumstàncies, però normalment té un sentit negatiu. L’oportunitat de fer les coses bé es converteix aleshores en una recerca cega per obtenir guanys partidistes sense tenir en compte el bé comú. Caldria aprendre a no fer esperar les coses bones.
L’aprovació dels pressupostos a Catalunya és una necessitat. El govern minoritari d’Esquerra està en crisi i la seva gestió és nefasta en gairebé tots els àmbits. D’algunes àrees no se'n parla perquè, francament, no fan res rellevant. D’altres, com el departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, es veuen superats per les circumstàncies, incapaços de donar resposta a les necessitats del país. La greu sequera està arruïnant els pagesos catalans perquè fa temps que l’agenda rural és insignificant o marginal en les prioritats d’aquest govern. No dubto de la bona voluntat del conseller David Mascort, a qui conec des de l’època que, sent ell secretari del mateix departament, va traspassar a l’Escola d’Administració Pública (EAPC), quan jo n’era el director, el Centre de Formació d’Estudis Agrorurals (CFEA) per maximitzar l’impacte del servei públic sobre el món rural. Eren temps d’il·lusió sobiranista i de ganes de crear un estat nou, diferent i eficient. El seu departament i el meu van arribar a un acord. El que aleshores s’anomenava departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, sense els rivets de cultura woke del nom actual (que els pagesos han obligat de canviar), i el departament de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, que era un popurri incomprensible, estaven repartits entre dues de les diverses sensibilitats de Junts pel Sí i col·laboraven. A més, la il·lusió sobiranista no era encara un passat remot. Hi havia un projecte compartit i la paradoxa és que, quan el Govern està en mans d’un únic partit, Esquerra, l'EAPC ha retornat el CFEA a Acció Climàtica. Premonitori. Una metàfora del fracàs.
Debatre amb Esquerra el pressupost hauria evitat dues coses: cedir-li el protagonisme al PSC i poder elaborar uns pressupostos amb una mica més d’ambició nacional
No dic que es pugui tornar a la col·laboració del 2017 entre Junts i Esquerra, perquè les estratègies dels dos partits no tenen res a veure. Tampoc la política de pactes. Ho acabem de veure amb el «canvi de cromos», tan típic dels pactes del règim del 78, mitjançant el qual Esquerra ha aprovat els pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona, després que Collboni festegés a tort i a dret, enganyant el sector nostàlgic de Junts, i Salvador Illa ha pactat amb el president Aragonès els de la Generalitat. Tot en ordre, prefigurant quin serà el futur si Esquerra, el PSC i els comuns poden acordar formar un tercer tripartit. L’agenda sobiranista ja fa dies que no compta per a res, malgrat les declaracions grandiloqüents del viceconseller Sergi Sabrià sobre que “en cap cas” Esquerra investirà president Salvador Illa. No ho farà si el cas Koldo l’esquitxa —i en té tots els números— fins al punt d’inhabilitar-lo políticament. En cas contrari, com ja s’ha encarregat de fer-li-ho saber Joan Tardà, cap dels federalistes d’Esquerra, aquest “en cap cas” es convertirà en un “per res del món” ens aliarem amb Junts, i per això votarem Illa. Tornarem a la casella de sortida, quan la gelosia política i una rivalitat eixorca entre els dos partits perjudiquen els anhels dels votants propis i el benestar de la societat en general. Després, que no s’exclami ningú que a Espanya, com ressalta un estudi del Centre d’Investigació Pew, que no fa diferències “regionals” en un mateix estat, el 85% dels ciutadans consideren que als polítics no els importen les necessitats ni les opinions de la gent. Espanya és l’estat amb el descontentament més alt entre els vint-i-quatre que han participat en l’estudi. M’atreveixo a afegir que, a Catalunya, el descontentament dels independentistes respecte dels seus líders polítics ampliaria encara més els resultats negatius de la mostra. Un panorama esfereïdor.
Per tant, negociar el pressupost amb Esquerra hauria hagut de ser una prioritat, sense caure en improvisacions d’última hora, per molt justes que siguin, com ara suprimir l’impost de successions. Només en el marc d’un acord global es podia plantejar una cosa així. Proposar-ho d’una manera aïllada, com si fos el gran escull per arribar un acord, només referma el relat que Junts és un partit de dreta. En contra del que pensen uns quants dirigents de Junts, haver-se arremangat i debatre amb Esquerra el pressupost hauria evitat dues coses. La primera, cedir-li el protagonisme al PSC i, la segona, poder elaborar uns pressupostos amb una mica més d’ambició nacional. Un govern independentista ha de ser independentista, fins i tot quan es veu obligat a gestionar una autonomia deficient. És el que fan partits com l’SNP o el Sinn Féin. Qualsevol independentista sap que si aproves el pressupost amb un partit que governa a Espanya, el primer que farà és obviar el dèficit fiscal, peça clau en la denúncia sobiranista. El PSOE es nega a publicar les balances fiscals, i el PSC no li ho exigeix, perquè saben de quin mal moririen. Un pressupost sobiranista, aprovat per partits sobiranistes, a més de ser expansiu, també ha de ser reivindicatiu. Lluitar i governar no són incompatibles. El problema és que Esquerra ha abandonat la lluita i Junts, que no ho ha fet, tot i saber que seria el partit assetjat per l’establishment, cal que recuperi el múscul de la governabilitat. Si un govern independentista no serveix ni tan sols per denunciar el greuge i fer-lo evident en cada partida pressupostària, llavors és que ja no serveix per a res. Mala gestió i estultícia aboquen al desastre. Abonen el desencís.
Ara Junts té poc marge per negociar res. Suposo que, com sempre, esperaran que els comuns s’empassin el gripau del Hard Rock, que ho faran, no en tinc cap dubte, i que finalment votin a correcuita el pressupost. El sector més estratègic de Junts reclama, en veu baixa, cedir dos vots al govern, o un, ja que la diputada Cristina Casol, expulsada recentment, està disposada a votar el pressupost (ho veieu com no era tan dolenta!), per arribar als 68 necessaris i sortir de la irrellevància a Catalunya. Això avui és una fantasia. El que desitja la direcció de Junts és que el tripartit qualli i presentar-se com a única alternativa. Potser sí que aquesta hauria sigut una solució en un altre temps. En la conjuntura actual em sembla una operació de risc.
En el debat dels pressupostos, Junts ha perdut l’oportunitat, en el sentit positiu de la paraula, o sigui, l’ocasió, d’influir sobre el govern de Catalunya i de llançar un missatge a la seva gent. De la mateixa manera que Junts condiciona el govern de l’estat amb set vots que resulten imprescindibles, els 31 que ara té al Parlament haurien de servir d’alguna cosa. No he estat mai pujolista, però recordo dos eslògans electorals de CiU de l’any 1999, quan ningú parlava de Trump i aquesta reivindicació no s’havia tornat sospitosa, que van fer forat. A més, va presentar la campanya Pere Esteve, el secretari general de CDC que acabaria saltant a Esquerra i investit conseller del primer tripartit del 2003: “Catalunya, primer” i “A Catalunya, primer les persones”. Del pujolisme, tot i que en aquell moment ja havia entrat en decadència a conseqüència de la mala política de pactes, val més reivindicar-ne això, genuïnament sobiranista, que les corrupteles dels Pujol i de CDC.