M’ho haurien d’explicar ben a poc a poc, de manera molt clara i entenedora, i sobretot afegint-hi algun argument més. Potser soc jo, que em costa. O són ells, els de Junts per Catalunya, o Carles Puigdemont, que no s’expliquen prou bé. O tal vegada el que succeeix és que, efectivament, les raons per autoexcloure’s del Pacte Nacional per la Llengua, firmat dimarts, no són prou sòlides, ni tenen gaire força. El cas és que resto perplex, estupefacte, davant del rebuig de Junts per Catalunya al Pacte, que suposa, d’entrada, 255 milions per a enguany per provar de revertir la tremenda crisi que dia a dia empetiteix més i més el català. Una crisi que té moltes dimensions —ara no és el moment d’aprofundir-hi—, però que en tot cas és una crisi com una casa de pagès, una crisi de fons, amb causes estructurals molt complexes i difícils, molt difícils, de combatre i, encara més, de revertir. El futur de la nostra llengua i, per extensió, en bona part, del que entenem com la Catalunya nació, es presenta costerut i llòbrec. Que, davant de tot això, Junts, el principal partit nacionalista, sobiranista i independentista del país, decideixi, per obra i gràcia de Puigdemont, despenjar-se del Pacte és una mala notícia. Molt. I també un moviment, com deia, difícil d’explicar i d’entendre. D’explicar, vull dir, perquè no sembli el que sembla. I què sembla? Doncs el sacrifici dels interessos del país, de la llengua, ni més ni menys, a l’altar de la politiqueta, de la miopia tàctica i de la pulsió partidista.

Què diu Junts sobre el Pacte? Que no i que no. Que no el pensa signar, que no li dona suport. I per què? Segons ha explicat Puigdemont mateix de Waterloo estant, per dues raons. La primera, no sé si la més important o no, és que encara no s’ha aconseguit que el català sigui oficial a la Unió Europea. Això depèn de si el govern espanyol aconsegueix convèncer la resta de governs. Cosa que no és gens senzilla. Probablement, Pedro Sánchez podria fer més, prioritzar-ho més. Potser sí. La pròxima cita és el dia 27, durant la reunió del Consell de la UE. Però, sigui com sigui, això no té res a veure amb lluitar pel català a Catalunya, en els nostres carrers i places, a les escoles, als hospitals, als mitjans, a les xarxes, a internet, etcètera. Que el català es trobi amb entrebancs a la UE ha de portar a boicotejar el Pla Nacional per la Llengua? Com es menja això? És una mica com aquell nen que enmig d’una rabinadura comença a picar amb el cap a la paret fins que es fa un trau i sagna. A la contrarietat inicial hi suma l’autolesió gratuïta i energumènica.

Junts hauria pogut reclamar més i millors mesures, més diners, un calendari detallat, garanties de compliment, etcètera, però ha decidit abjurar del Pacte

La segona de les raons ve a dir que no s’ha de fer res fins que el Constitucional no es pronunciï sobre l’obligatorietat del 25% de castellà a l’escola. És una sentència que fa temps que diuen que és imminent i que té tots els números de ser adversa. De nou, aquí s’aplica la lògica del minyó rabiüt. Però, em pregunto —i provo de reprimir la irritació—: ¿quina és la lògica que diu que, com que el pronunciament del Constitucional sobre el català segurament serà contrari als interessos de Catalunya, el que cal fer és donar l’esquena a un acord polític de partits, sindicats i entitats catalanes a favor del català? Més encara perquè l’acord es pot modificar o reforçar si convingués. Ja dic, algú m’ho hauria, ens ho hauria, d’explicar molt a poc a poc i molt clarament, perquè aquesta mena de raonaments no hi ha per on agafar-los.

Junts per Catalunya hauria pogut reclamar més i millors mesures, més diners, un calendari detallat, garanties de compliment, etcètera, però ha cregut que serveix millor a Catalunya i el català abjurant del Pacte. S’ho haurien d’haver rumiat una mica més. Ni que fos per coherència, ja que el Pacte el va engegar el govern de Pere Aragonès el 2021, és a dir, que prové de quan Junts formava part del govern de la Generalitat. També els hauria pogut fer dubtar que la CUP, justament la CUP, hi estigui en contra. Coincidir amb la CUP, als de Junts, no els va inquietar ni una miqueta? O que, contràriament, entitats com Òmnium i Plataforma per la Llengua —que no crec que siguin sospitoses de voler destruir el català—, li donin suport, no els va fer preguntar-se res? De moment, a falta d’explicacions més convincents, el ‘no’ de Junts sembla, com deia, politiqueta de tot-a-cent o, pitjor encara, producte del despit d’una criatura consentida. Déu n’hi do.