Cal reconèixer que va ser un discurs valent el que va fer dimarts passat al Congrés la diputada Míriam Nogueras, portaveu de Junts per Catalunya. Ho va fer en la presentació de la iniciativa per crear la comissió d’investigació sobre l’anomenada Operació Catalunya, és a dir, sobre la guerra bruta de l’Estat contra l’independentisme. La diputada no va fer una crítica genèrica al capteniment del Poder Judicial i de la Policia, sinó que va citar un per un els jutges que, a parer seu, van participar en la suposada trama de lawfare. Va ser una intervenció agosarada que segurament va satisfer els independentistes que van seguir el debat, però consta que també ha generat dubtes interns sobre la rendibilitat d’aquesta estratègia.

Sembla que Nogueras ja havia fet en el passat una intervenció similar que va passar totalment inadvertida, segurament perquè en aquell moment Junts no formava part de la majoria parlamentària governamental i ningú escoltava els seus discursos. Ara, per raons electorals, és a dir, democràtiques, tot el que diu la diputada, amb raó o sense, esdevé i esdevindrà més transcendent. En qualsevol cas, el fons i la forma del discurs de la diputada no té gaires precedents en la política espanyola i segurament alguns pensaran que ja era hora.

Els jutges no estan gens acostumats que els cantin algunes veritats, entre altres motius perquè quan algú s’ha atrevit a fer-ho ha pagat les conseqüències. No sabem quines conseqüències pot tenir l’atreviment de la diputada, però ha motivat immediatament una reacció irada i per escrit del president interí del Consell General del Poder Judicial.

Míriam Nogueras va fer un discurs valent i carregat de raons però que ha posat el búnquer judicial al contraatac i fa dubtar si és aquesta l’estratègia més rendible

El president Vicente Guilarte diu en el seu comunicat que "el señalamiento —y la finalidad que de él se desprende— de varios magistrados del Tribunal Supremo resulta inadmisible en un Estado de Derecho uno de cuyos principios fundamentales es la separación de poderes". És discutible l’ús del terme “inadmisible”, que solen utilitzar els tribunals quan exerceixen el seu poder jurisdiccional per rebutjar demandes, però el que segur que seria incompatible amb un estat de dret seria negar als representants electes la funció crítica amb els mateixos poders de l’Estat. En una altra intervenció pública, el jurista Guilarte, que sense ser jutge ni magistrat, assumeix una representació gremial, es permet pronunciar un exabrupte contra els diputats que volen investigar actuacions de dubtosa legalitat. “Déjennos en paz”, ha dit com si els membres del Poder Judicial tinguessin inviolabilitat com ara el rei. Ja ho va dir Montesquieu, com recorda l’amic Manel Mas. “No hi ha més gran tirania que la que es perpetra sota l’escut de la llei i en nom de la justícia”.

 A hores d’ara està prou documentat que hi va haver guerra bruta de l’Estat contra l’independentisme, que les decisions dels tribunals espanyols eren tan discutibles com desautoritzades en alguns casos per altres tribunals europeus i que des dels poders de l’Estat es va considerar que la lluita contra l’independentisme ho justificava tot, com va proclamar, entre altres, la ministra de Defensa, Margarita Robles, tan progressista que havia semblat en altres èpoques.

Per cert, que Robles i el ministre Bolaños s’han vist obligats a demanar perdó als jutges pel discurs de Nogueras, la qual cosa resulta francament grotesc, perquè Nogueras no és la seva filla i no crec que vulgui que es disculpin per ella i perquè segurament els jutges, tan preocupats per la separació de poders, però tan enfurismats amb la nova majoria parlamentària, els hauran engegat a pastar fang.

Ara bé, el més transcendent d’aquesta legislatura espanyola és sens dubte l’amnistia i és important perquè, com sosté amb raó Alberto Núñez Feijóo, l’amnistia implica reconèixer de facto els excessos de les policies i els tribunals espanyols i fins i tot desautoritza el discurs bel·ligerant que va fer del rei Felip VI el 3 d’octubre del 2017. I això és tan, tan, tan revolucionari que tindrà tots els estaments de l’Estat en peu de guerra per avortar l’operació. Així que per una vegada i sense que serveixi de precedent, potser els catalans també podrien intentar no posar-ho més difícil i adoptar la màxima castellana (i basca) de “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”, en comptes de proclamar “el cuidado” per no aconseguir cap efecte.

A diferència dels catalans, els bascos no proclamen les seves reivindicacions, ningú sabia què havia reclamat Bildu al PSOE a canvi de la investidura, però subtilment ja han aconseguit l’alcaldia de Pamplona

Des dels temps d’en Pujol s’ha consolidat un modus operandi en les relacions amb els governs espanyols en què l’interlocutor, CiU, Tripartit, ERC o Junts s’ha posat medalles a base de discursos molt reivindicatius, que han acabat amb acords dits històrics, però que han esdevingut sempre insuficients, si no clarament preses de pèl. S’aixequen tant les expectatives que finalment tot queda en foc d’encenalls. I perquè tot s’ha fet i tot es fa no pas pensant amb el poder que convé aconseguir sinó amb el rèdit electoral que es pot obtenir només amb la propaganda.

És obvi que en aquest tema els bascos ho fan millor. Observi’s que fins ara, ningú sabia que havien pactat PSOE i Bildu per la investidura. Bildu no tenia cap necessitat de justificar-se davant la seva clientela per pactar la investidura. No ha presumit de res i ara hem vist com el PSOE li ha entregat a Bildu l’alcaldia de Pamplona, quelcom impensable. De la legislatura anterior se sap que han anat apropant presos a Euskadi i alguns han estat alliberats, tot fet amb la màxima discreció perquè l’important no era presumir de l’objectiu sinó aconseguir-lo. El PNB sempre negocia genèricament sobre el seu Estatut, ningú se n'adonarà i acabaran tenint la seguretat social i les pensions. En política sol passar que es fa el que no es diu i especialment en política catalana el que es diu és el que no es fa.

La prioritat de Junts i ERC continua sent rivalitzar amb discursos i actituds tan abrandats com escassament rendibles

L’amnistia és important per alliberar els represaliats, que és la condició necessària per poder tornar a fer política. I cal tornar a fer política per resoldre els grans dèficits del país, si pot ser abans que arribi la independència. I el principal dèficit és, com ha recordat l’exconseller Jaume Giró, el dèficit fiscal i financer. El concert econòmic per Catalunya ha semblat sempre un impossible, però del 23 de juliol ençà sabem que res no és del tot impossible. Vist el que hem vist, en una circumstància com la del 23-J, algú creu que PSOE o PP no transigirien amb el concert a canvi del poder? Evidentment que per això seria imprescindible que els diputats catalans a Madrid fessin pinya amb un únic i transcendental objectiu, però sobretot, sobretot, sobretot sense ensenyar les cartes abans d’hora, com fan els bascos, per no facilitar la reacció de l’adversari. Tanmateix, la prioritat de Junts i ERC és continuar rivalitzant amb discursos i actituds tan abrandats com escassament rendibles.

Posem un exemple actual. Algú creu que Catalunya tindrà més bon finançament pel fet de no participar la consellera d’Economia en la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, juntament amb la resta de comunitats? El que passa, si no hi va, és que aixeca la llebre que pretén una relació bilateral, i és clar que la vol, però avisa a la resta de comunitats perquè s’organitzin per impedir-ho. I al final potser haurà de conformar-se amb el sistema de finançament comú que decidiran tots els altres. Cal ser valents, però sobretot eficients.