El més destacable de l’acord entre Junts i PSOE per a l’elecció de Francina Armengol com a presidenta de la mesa del Congrés —pel que té de nou i d'important— és la discreció amb què han actuat els independentistes i el mètode de pagar per avançat. S’estigui més o menys d’acord amb el conjunt de decisions que ha pres el tàndem Puigdemont-Turull des que el president i el secretari general de Junts van conjurar-se per sortir-se’n, és innegable que aquest partit té una agenda política. Una estratègia que els permet resistir la pressió externa i interna i, com s’ha vist ara, imposar l’ordre i la discreció necessaris per evitar sorolls interns que perjudiquen la imatge, i filtracions externes que debiliten la posició del partit. Només cal veure la reacció maldestra de nombrosos càrrecs d’Esquerra, així com d'opinadors del seu entorn, per veure que aquesta partida Junts l’ha jugat bé. Veurem com acaba, no cal precipitar-se, però comencen el curs polític en bona forma.

Abans d’entrar en el contingut de l’acord, vull explicar-me més sobre per què dic que la reacció d’alguns és maldestre: perquè no és més del mateix que s’havia fet fins ara. No veure-ho, no entendre-ho, pot ser un problema de cara al futur. Junts no pacta amb el PSOE per aguantar un govern d’esquerres a Espanya perquè “ai, que si no vindrà la dreta!”. Junts no pacta amb el PSOE per tenir més quotes de poder, que de vegades sembla que ni li importi. Junts pacta l’agenda i cobra per avançat. I no és l’agenda de les esquerres que ha defensat Rufián els darrers quatre anys i que ha suposat una patacada electoral important per al seu partit. És l’agenda nacional, que és on —almenys en teoria— s’hauria de moure sempre l’independentisme. Això és nou amb relació als últims anys a Madrid. És diferent. I, si no es pot dir que ja ha obtingut resultats —positius per al país, si s’assoleixen—, no es pot negar que ha provocat accions polítiques immediates. No reconèixer-ho els resta. Perquè, a més, no estem parlant de la investidura d’un president del govern espanyol. Estem parlant d’un acord per votar la presidència del Congrés que, també com a novetat, segons han dit, va totalment deslligada del debat d’investidura. En aquest element també hi trobem un mèrit dels negociadors de Junts, ja que l’acord els permet fer dues coses alhora: pactar amb Madrid per obtenir accions polítiques immediates i, també, mantenir una posició de màxims per a la negociació futura.

L'acord els permet fer dues coses alhora: pactar amb Madrid per obtenir accions polítiques immediates i, també, mantenir una posició de màxims per a la negociació futura

Del que han explicat de l’acord, hi ha dos compromisos importants per a Catalunya: català, llengua oficial a la UE i llengua d’ús al Congrés; i dos compromisos arriscats per l’Estat: comissió d’investigació dels atemptats del 17 d’agost i Pegasus. No podem llançar les campanes al vol i seria bo no caure en l’eufòria (un dels errors clàssics del catalanisme), perquè l’estat és depredador i sap defensar-se. Però la carta a la UE s’ha enviat i el discurs d’Armengol s’ha dit. A veure…

Que el gran acord sigui sobre la llengua és molt important. Per Catalunya la llengua és l’element identitari bàsic, és el nervi de la nació. Tot allò que serveixi per protegir-la, enfortir-la, prestigiar-la i donar-li reconeixement és bo. I necessari. Amb la quantitat de campanyes a favor de l’ús de la llengua i pel reconeixement del català a Europa que hem fet, tant des de les institucions com des de la societat civil, seria patètic no atendre aquesta oportunitat amb empenta i il·lusió. Perquè la carta del ministre per reformar el reglament 1/58 de la UE és un gest important, mai no s’havia arribat tan lluny, però és el primer pas d’un camí llarg i exigent que d’entrada demana la unanimitat dels estats. Caldrà empènyer fort. Junts té agenda.