Després d'una allau de retrets entre CDC i la CUP, alguns de més comprensibles (i creïbles) que d'altres, i que feien presagiar a molts que l'acord havia descarrilat definitivament, fruit, en part, de la intransigència, dels errors i de la immaduresa d'alguns dels seus actors, Oriol Junqueras ha tret el malalt (real, en part; imaginari, també) del coma en què semblava haver-se instal·lat des de les dues sessions d'investidura fallides. Hi ha hagut prou amb una reunió de l'executiva d'Esquerra i una compareixença pública del seu president per certificar que la partida encara no s'ha acabat i que l'acord, utilitzant les seves pròpies paraules, és necessari, imprescindible, possible i probable.
El moviment de Junqueras és enormement important per tres motius: el situa en una buscada centralitat (que no equidistància) en un espai com l'independentista, enormement complex; reforça la seva capacitat d'interlocució àmplia, la qual cosa equival, en última instància, a assentar el seu lideratge; i, finalment, ofereix una idea de quin pot ser el seu paper, posant oli en els conflictes en un futur govern català si aquest arriba a néixer en les properes setmanes. I una última cosa: rescata davant de l'opinió pública la candidatura de Mas amb més credibilitat i encert que el que han tingut altres dirigents de CDC. Tot això, a més, actuant com a aglutinador de Junts pel Sí.
El fet que Junqueras hagi situat el terreny de joc amb la CUP en l'organització del govern i en la necessitat d'acordar una estabilitat parlamentària potser dóna alguna pista de per on poden estar anant les converses en què pot haver-se implicat el mateix líder d'ERC amb coneixement del mateix Mas. Ahir, trencant un silenci buscat durant aquests últims dies i que, en part, parla per si sol, el president en funcions va pronunciar un eloqüent, o, almenys, voluntarista, "hi haurà solucions".