Canvi d’opinaires a TV3 i s’aixeca una gran polseguera quan els relleus haurien de ser, en una societat democràtica, una pràctica normalitzada. De fet, tots sabem que les feines no duren per sempre, i les col·laboracions com a tertulià tampoc. (De fet, amb excepcions notables, les jornades de treball s’allarguen, però els contractes laborals cada vegada són més breus, també els anomenats contractes fixos). Els opinaires no haurien de ser cap excepció, i potser ens hauríem de preocupar i parlar més dels que duren, i duren, i duren, com aquells conillets del tamborí que van amb piles. Si pensem en altres cadenes, no els semblen una mica carrinclons els inevitables senyor Inda i el senyor Marhuenda? No n’estan una mica farts? Quantes mentides els han sentit dir amb impunitat i excel·lent remuneració per a la seva butxaca? I no és un fenomen tan estrafolari…  Tornant a casa nostra, no ens hauríem de preguntar com és que un opinaire pot tenir quota de pantalla entre sis i vuit vegades a la setmana a diversos mitjans? És perquè la càmera l’estima? Perquè sempre s’adiu amb el decorat? O perquè sota formes suaus i una mica tecnocràtiques queda bé amb tirs i troians?

És bo canviar de cares, i fins i tot preferible, per la veritat i el joc net, acomiadar tertulians que es prenen per enemics (sense ser-ho ni de lluny) a voler-los encasellar en posicions no massa elegants. Recordo per exemple com l’Albano Dante Fachin era presentat sovint al programa “Tot es mou” com a hiperventilat. No sé, potser és un excés de susceptibilitat per la meva banda, però a mi em semblava una falta de respecte per les seves opinions. Tantes coses es poden dir abans de l'Albano que no es troben sovint a la pantalla del televisor: sincer, valent, tossut, irreductible… Per això, en el submon de Twitter li vaig donar l’enhorabona quan l'Albano piulava la notícia que de TV3 li havia trucat per dir-li que ja no comptaven amb ell. Crec que li pot anar bé descansar un temps i recordar que pot exigir, en el proper acord de col·laboració amb algun mitjà i com a condició fonamental, una clàusula de respecte. No ho és tenir als opinaires tres hores a plató perquè parlin cinc minuts, interrompre el discurs per qualsevol bajanada, o fins i tot, quan s’intervé des de casa, que qualsevol borinot s’aprofiti del teu temps i condicions per recitar la Viquipèdia. I crec que bona part del que he dit val també per a la Pilar Carracelas. Si fóssim mal pensades, podríem considerar l’agreujant, en el cas de la periodista, de sumar a un intent de vegades ben explícit de menysteniment per les seves opinions, una gens dissimulada misogínia.

En els mitjans entesos i finançats com a servei públic s’hauria d’observar que “primum, non nocere”, ningú hauria de fer carrera en el bé comú jugant a aprenent de Torquemada

Jugar a aprenent de Torquemada estalvia, si no t’enxampen o et toleren, fer passar garses per perdius: això seria, en el món del periodisme, fer passar anècdotes per categories, mentre s’engreixa la pira on es vol fer cremar presidentes del Parlament i amics molt propers. Els trompe-l'oeil alteren les perspectives i a vegades les veritats sols s’ajusten als trencaclosques quan és irreparable i ja s’ha fet massa destrossa.

Malament si es diu, malament si no es diu res… malament si es condemna el que els àrbitres de l’opinió volen que es condemni, però d’una manera més pròpia, i malament si no es fa. I les pires sanadores alimentades per consumir els aprenents d’indomables deixen anar espurnes que poden provocar focs difícils d’apagar. No és recomanable deixar el control dels incendis als piròmans, ni voler substituir l’opinió política, el feminisme i la denúncia pels tons aparentment amables i els continguts buits de la banalitat. De fet, substituir col·laboradors per altres més savis, brillants i també insubornables, pot ser un repte necessari i tan comprensible com carregat de dificultats… Però substituir política, denúncia i veritat per divertiment i frivolitat és, de fet, la pitjor de les polítiques.

I ja n’hi ha prou de bullying més o menys encobert i de mediocritats amagades pel joc del monopoli. També en els mitjans entesos i finançats com a servei públic s’hauria d’observar que “primum, non nocere” —el primer de tot hauria de ser no fer mal—, i que ningú hauria de fer carrera en el bé comú jugant a aprenent de Torquemada. Sols així, com feia el periodista de la CBS, Edward R. Murrow, podem tancar text desitjant bona nit i bona sort.