Per si els catalans no tinguéssim prou esglais metafísics —de les inclemències arran del canvi climàtic al frenesí amb la qual el nostre Govern es dedica a inaugurar eclipsis— la providència ha fet que la tribu hagi clos aquest estiu d’insofrible foguerada amb el dubte sobre si Juana Dolores continuarà escrivint en la nostra llengua. Segons sembla, la poetessa viral (escric aquest adjectiu perquè, li plagui o no, resulta molt més coneguda i reconeguda degut a la performance mediàtica que no pas als versos o al teatre), tot i escriure en català durant un 90% de la seva existència, n’està fins al cony de patir el linxament d’alguns separatistes irredempts als quals descriu com "nacionalistes amargats, racistes i classistes". La primera condició, diu la Juana, que sosté la teoria política contemporània (consultable al senyor Google), invalida quisvulla per esdevenir un camarada d’esquerres, subsumint-lo a una suposada burgesia que maldaria per monopolitzar els guanys de la classe treballadora organitzada, el primer dels quals —rebla l’artista— fou la propagació del català arreu, sobretot mercès als migrants d’estirp castellanoparlant.
"Si voleu que mantingui el català, cuideu-me una mica", implora la Juana en un vídeo d’Instagram que és una obra d’art en si mateix, donant a entendre que, per tal de continuar pencant en català, ella només ens exigeix un poc d’amor... i un modest jornal (una demanda netament capitalista, dit sigui de passada), atès que la seva pràctica artística és minoritària i amb ben poques oportunitats d’impacte entre la massa de treballadores. D’aquest document bellíssim em sobta sobretot l’odi furibund contra el mercat d’una practicant de l’amor leninista que, per aquelles coses de la vida, edità el seu últim poemari a Edicions Poncianes, una empresa fantàstica d’en Jordi Carulla, home posseïdor d’un cognom que, com tothom sap, pertany a un llinatge de miners la mar de paupèrrims! Al seu torn, sorprèn tanta animositat envers la condició burgesa (a banda d’esclavista, també parí idees rellevants com la Renaixença o la Mancomunitat), quan encara recordem com a Dolores sovint li plau agenollar-se bocaoberta per tenir un raconet a la portada de La Vanguardia...
La seva pervivència no només passa pel català, sinó per tota aquella gent que som prou ociosos per halar-nos les seves galindaines i prestar-li no pas tones d’amor, però sí unes poques unces d’atenció
A mi em sap molt greu que la gent es dediqui a linxar en les xarxes una poeta tan antològica com la Juana i encara em sembla més intolerable el fet que —segons ha revelat— uns apologetes d’Aliança Catalana rebentessin un dels seus actes a Piera. De fet, també em resultaria una gran pèrdua veure-la transitant el camí que passa del comunisme català a l’espanyol o havent de contemplar com es veu obligada a exiliar-se a la bella Andalusia. Aquest viarany ja sabem on acaba... i els nostres enemics no li fotrien gaire cas, puix que allí ja n’estan una mica farts dels progres amb ganes d’augmentar l’estatus social. Diu la Juana que Catalunya no és un poble colonitzat, sota l’argument inframental que la invasió espanyola no pot comparar-se amb l’opressió que han viscut altres països, i també opina que el proletariat no s’alliberarà a través de la llengua catalana (cosa que sabem ben certa, car el català és el vehicle ideal per fortificar-se); però la colonització de la tribu s’explica justament en ella mateixa, pel cas que li fem i pel silenci absolut que li dedicarien els espanyols.
En aquest sentit, Dolores opina que Catalunya no li deu res, perquè resulta una terra hostil com qualsevol indret que es regeixi pel capitalisme, i que l’independentisme no prosperarà fins que se situï a redós d’una classe treballadora que s’emancipi de l’opressió. Jo diria que, a pesar dels seus pesars, la nostra geni nacional només sobreviurà mercès a una pensada tan capitalista com són les xarxes, de les quals —cal admetre-ho— és una mestressa absoluta; per altra banda, hauria d’entendre que la majoria de la classe treballadora, especialment de l’espanyola, no té ni la més reputa idea de la seva existència. En aquest sentit, la seva pervivència no només passa pel català, sinó per tota aquella gent que som prou ociosos per halar-nos les seves galindaines i prestar-li no pas tones d’amor, però sí unes poques unces d’atenció. Seguint aquest fil, jo no soc dels catanazis que —segons diu— van amb el "latiguito" perquè la poeta versegi en català; contràriament, només soc un mer aspirant a la classe mitjana del tot disposat a continuar entretenint-se amb el seu nasset de clown.
A part d’això, Juana, el que no guareixi el sadisme provocat pel ressentiment i l’odi a la pròpia terra (amb els conseqüents articles d’atenció i mimitos als diaris), tingues-ho present, ho arreglaran les pastilles; des de la sàvia experiència, recomano Escitalopram de matí, dosi variable, i Trankimazín cada vespre (n’hi ha prou amb 0,5 mg)... i si amb això la cosa encara no funciona, ja saps que tot es pot arreglar amb un simple bizum.