El Centre d’Estudis d’Opinió del Govern diu en una enquesta que els joves catalans (la generació Z, en concret) són cada vegada menys independentistes i tiren més aviat a dretans en temes com ara la fiscalitat o la necessitat de solidificar els serveis públics. Això de la divisió ideològica conservadora té una explicació ben senzilla; els nostres napbufs reben molt poca escalforeta moral de l’estat (els tracta com imbècils a qui, en comptes d’educar-los per prosperar i fer caixa, acaba d’infantilitzar a base de grans idees com ara pagar-los una entradeta de cinema o un Interrail per Europa), i és ben lògic que els púbers acabin desconfiant de la utilitat de pagar impostos per rebre propines. D’ençà dels 2006 fins ara mateix, els joves de la Z només han viscut temps de penúria econòmica i resulta la mar de normal que això de la justícia social els sembli una falòrnia semblant a Càritas.
Això també explica l’auge de les posicions d’extrema dreta entre la nostra quitxalla d’entre 16 i 26 anys, una franja de joves que encara recorda la bonança d’uns pares amb estabilitat laboral, contractació fixa, i fins i tot luxes com un parell de residències o una visita setmanal al restaurant. Quan la mami i el papi et diuen que mai no viuràs com ells i els professors indolents que tens a la facu et fan classe recordant-te cada dia que no tindràs feina d’això que estudies, doncs és normal que tinguis la temptació de tancar fronteres, matar moriscos i relativitzar la necessitat que la salut pública sufragui canvis de genitals. Això és encara més normal (tot i moralment condemnable) entre els joves mascles, pels qui l’auge del feminisme encara representa un plus de competitivitat contra el qual la seva progènie no s’havia encarat. No estem criant fatxes, en definitiva, sinó porucs.
Demanar a una persona que ampliï les seves ànsies d’alliberament tot escoltant un discurs de Pere Aragonès és pràcticament una quimera
Pel que fa a la independència (els zentennials només la saluden afirmativament en un escarransíssim 23%), el fet és encara més explicable. Com qualsevol ideologia política, l’independentisme només sura si representa un espai de llibertat individual i realització col·lectiva. En conseqüència, demanar a una persona que ampliï les seves ànsies d’alliberament tot escoltant un discurs de Pere Aragonès és pràcticament una quimera. Els joves no veuen res en l’independentisme, lògicament, perquè són molt desvetllats i li intueixen totes les costures. Els han venut la moto de l’estat del benestar, de la igualtat de drets i de tota quanta mandanga possible; amb la qual cosa, si volen espais de realització individual/política prefereixen abocar-se a les xarxes que no pas aguantar les turres dels polítics processistes. Això, no caldria sinó, és un acte prou intel·ligent.
La Generalitat —i els seus mitjans a sou— ha promogut especialment aquestes dades del CEO relatiu als joves per continuar criminalitzant-los i així salvar-se (o salvar-nos a nosaltres, els xèixers i els boomers) de qualsevol responsabilitat en aquest transvasament ideològic vers l’espanyolisme carca. La realitat és exactament l’oposada, perquè nosaltres som els ordidors d’aquestes males notícies, hem permès que els nanos pensin que el català és una llengua de pagesos inútil de cara a establir una cultura que lluiti de tu a tu amb altres tradicions del món, els hem abocat als podcasts del Primavera Sound i les seves presentadores tòtiles, i hem renunciat a establir una indústria cultural catalanocèntrica. Hem educat el jovent, vaja, perquè acabi excusant-se de la seva condició nacional. Amb tot aquest rerefons de cultura, ja em direu què polles els ha d’interessar la independència.
Però de tot se n’ha de treure el cantó positiu. Al capdavall, l’únic que ha fet el Govern és acabar pagant una enquesta perquè els joves diguin que no els interessa ni l’administració del país ni tota la gran quota de cinisme que representa, encara que sigui revestit de mobilitzacions feministes i d’igualtat social. I la joventut els ha respost el que volien, confirmant que —sortosament— la seva és l’etapa més desvetllada de la vida. D’aquí a ben poc, si els meus fan les coses bé, seran uns independentistes de pedra picada: i, per tant, uns progressistes de debò, d’aquells que acaben imposant l’albir en forma de dret. Així serà, creieu-me.