Aquest cap de setmana, a la Pobla de Segur, el poble de Josep Borrell, han votat en un referèndum popular sobre seguir tenint o no el nom del polític al poble. Hi té encara ara —l’Ajuntament ja veurem què decidirà, perquè té l’última paraula— un passeig que va ser batejat amb el seu nom en reconeixement de la seva trajectòria política. Hi ha participat un 12% del cens electoral del municipi, més de 300 persones. Les veïnes i veïns de la Pobla que han votat s’han decidit pel canvi: el 78% vol que es posi passeig 1 d’Octubre.

M’agradarà veure què acaba passant, perquè el referèndum no és vinculant. Hi tinc especial interès, perquè, darrerament —i això vol dir amb  tot el procés català—, s’ha intoxicat tant sobre el tema dels referèndums que s’ha acabat perdent el nord completament respecte de la vinculació d’aquest tipus de votació amb la democràcia. Marc que defuig —a banda d’establir les condicions de seguretat democràtica en els paràmetres de plantejament i realització— tota condició arbitrària afegida de quotes o percentatges espuris i no sé quantes coses més, respecte de la participació i els resultats; més enllà de comptar els vots i que guanyi l’opció més votada, encara que sigui per només una papereta.

Amb els noms dels carrers es recrea, es premia i es privilegia un emmirallament social que no sempre és el que seria desitjable

Sense embolicar el tema amb les votacions, el mateix nomenclàtor dels carrers de pobles i ciutats de Catalunya ja porta cua per ell mateix. No és pas una qüestió sense importància, perquè amb els noms dels carrers es recrea, es premia i es privilegia un emmirallament social que no sempre és el que seria desitjable. En els noms dels carrers, avingudes i places es reprodueixen un munt de discriminacions i desigualtats per absència i biaix en la tria; i no pas perquè molts d’aquests noms siguin ja prou antics, que també, sinó perquè en les noves eleccions se segueix reproduint un determinat meritatge social. En el cas de la discriminació de gènere, està més que estudiat com aquesta es repeteix en un procés que se segueix pretenent com a neutre i popular. Popular com a sinònim de ciutadà, no pas de conegut.

Un dels darrers estudis, d’aquest mateix any per a Espanya, assenyala que en els darrers 20 anys dels nous nomenaments només 1 de cada 10 han estat de dones. Estem parlant del segle XXI, però som on som. Recordo algunes discussions als anys noranta surrealistes sobre aquest tema i per això entenc que s’avanci tan a poc a poc. De fet, una vegada guanyada la menció, sembla que hagi de ser a perpetuïtat, cosa que no té pas sentit. Certament, canviar els noms massa sovint no seria pas funcional, però aquesta no és excusa per no evolucionar. Més encara quan parlem de persones o personatges, siguin morts o vius; i tot i que és diferent en el cas de commemorar fites o fets històrics i socials, aquests també es poden reinterpretar.

Posar el nom de persones vives és delicat en tots els casos, perquè la trajectòria es pot espatllar, fins i tot, després de morts; per tant, val la pena deixar passar uns anys. En el cas de Josep Borrell entenc perfectament la voluntat de canvi de les veïnes i veïns, perquè no considero que sigui la seva una trajectòria edificant; i no ho dic pas perquè pensem diferent sobre moltes coses, sinó per la munió de desencerts que acumula. Ombres que no només no el fan mereixedor de cap carrer, tampoc de cap medalla als valors europeus, com la que ara proposa el PSC; i no ho dic pas perquè ell hagi estat sempre del PSOE, sinó perquè el PSC cal que, urgentment, repassi quins són els valors europeus.