No han estat ni el president Sergio Mattarella ni el BCE els encarregats de trobar una sortida a la tensió de l'incandescent escenari polític italià, sinó les borses i els traders de deute. I això no ha passat com de manera displicent va augurar el comissari alemany, Günther Oettinger, segons el qual "els mercats i unes fosques perspectives per al futur ensenyaran als italians a no votar partits populistes en les pròximes eleccions". Ha passat exactament el contrari.

Les últimes anades i vingudes en la política italiana van començar el 27 de maig, quan Mattarella va rebutjar el nomenament de Paolo Savona (un prestigiós expert en finances i exministre d'Indústria) com a responsable de la cartera d'Economia, amb el pretext que ho feia "per tutelar els estalvis dels ciutadans". El professor Savona és molt crític amb l'euro perquè considera que serveix fonamentalment els interessos d'Alemanya i encaixona en uns marges molt estrets la resta. Aquesta anàlisi li fa plantejar una disjuntiva: o es va cap a la unitat política europea o es torna a les monedes nacionals, en el seu cas a la lira.

En la primera opció s'acosta a les posicions de Macron, el qual per descomptat rebutja la segona. El president francès surt debilitat d'aquest embolic, perquè, encara que al final Savona serà ministre d'Afers Exteriors de la UE i no d'Economia, Berlín es mostrarà molt reticent a posar més diners a la Unió Europea quan Itàlia, un país fundador del Mercat Comú, ha estat a punt d'amenaçar amb un altre Brexit.

A més, els italians han jutjat a tota hora que el Moviment 5 Estrelles (M5E) i la Lliga tenen dret a formar govern després de guanyar les eleccions.

Si salva aquesta crisi, la UE respirarà, però probablement no evitarà una guerra política i econòmica intraeuropea que serà a mort

Sergio Mattarella va voler tallar en sec i va oferir a Carlo Cottarelli, un ex-alt executiu de l'FMI, de formar un Govern tecnocràtic —que va ser rebutjat en tots els termes— per preparar unes noves eleccions. I aquí van entrar els mercats. L'esquema oficiat per la Presidència, en comptes d'aportar estabilitat com se suposava, va provocar dimarts la pujada en fletxa del tipus d'interès del deute italià fins al 3,14% (quan fa uns mesos era negatiu), mentre el tipus del deute alemany va quedar fixat en el 0,27%. Al seu torn, les borses europees van capitular i el Dow Jones s'enfonsava al matí més de 450 punts.

El-Erian, assessor principal d'Allianz, va dir que la decisió de Mattarella, la primera d'aquesta mena en la història italiana, va ser "un gran error polític". Per aquest expert, "hauria d'haver respectat el resultat de les eleccions i donar una oportunitat al nou Govern".

A les rotllanes de la borsa i a les sales de negociació de deute, la cosa era tan evident com molt seriosa. Sota el plantejament oficial, les noves eleccions es transformaven en un referèndum sobre l'euro en les pitjors condicions possibles. Davant de la negativa rotunda dels mercats, l'"Italiaexit" s'ha evitat quan Giuseppe Conte ha tornat com a primer ministre, després que s'hagués vist obligat a renunciar diumenge passat, mentre Giovanni Tria, un professor de la Universitat Tor de Roma, de perfil baix però crític, es presenta com a ministre d'Economia.

La Comissió Europea també hi ha posat el seu gra de sorra quan el mateix dimarts va proposar que s'assignessin més diners de la UE a Itàlia i altres membres afectats per la crisi migratòria, alhora que, va dir, gastarà menys en països com Polònia o Hongria, que van ser els primers a rebel·lar-se contra Brussel·les i a mostrar-se més pròxims al model de l'"Amèrica primer" de Trump, que és el que assegura més creixement.

Si salva aquesta crisi, la UE respirarà, però probablement no evitarà una guerra política i econòmica intraeuropea que serà a mort. Cal no oblidar mai que Itàlia és el laboratori on es posa a prova el futur d'Europa.

José Manuel Garayoa
Opinió Alta tensió en el petroli José Manuel Garayoa