El debut de Christine Lagarde com a presidenta del Banc Central Europeu, dijous, va ser més prometedor que real, tot i que, a curt termini, va seguir gairebé punt per punt el full de ruta preparat pel seu antecessor Mario Draghi. Els mercats no van prendre posició sobre els matisos perquè estaven pendents de Donald Trump i els aranzels sobre la Xina, negociació que va crear expectatives positives.

No obstant això, després d'afirmar que la zona euro no està en via de caure en la japonització, Lagarde va enunciar unes previsions del BCE que revelen unes dades molt febles, amb una inflació de l'1,2% (quan l'objectiu és del 2% per evitar la deflació) i un creixement del mateix ordre per a aquest any, empitjorant el 2020 (1,1% de creixement). Els tipus d'interès seguiran per aquest motiu en un nivell zero i continuaran les compres d'actius per valor de 20.000 milions d'euros mensuals. S'ha tocat terra en la caiguda, però no hi ha aventurerismes.

Ara bé, com els temps estan canviant, toca una revisió de l'estratègia del banc central, que, segons va assenyalar la seva nova responsable, no es conformarà amb mantenir l'estabilitat dels preus (mira que costa!), sinó que s'obrirà a nous objectius (el "mix polític"), a saber: el canvi climàtic i la integració social. La revisió es prolongarà fins a finals del 2020.

El BCE no es conformarà amb mantenir l'estabilitat dels preus, sinó que s'obrirà a nous objectius: el canvi climàtic i la integració social

Sobre el primer apartat, la francesa espera comptar amb Mark Carner, governador del Banc d'Anglaterra que acaba el seu mandat al gener, per ocupar el càrrec d'enviat climàtic de l'ONU. Carner va dir el passat 31 de juliol que les empreses que ignorin el canvi climàtic aniran a la fallida, la qual cosa pot crear un col·lapse financer.

A Christine Lagarde aquest escenari li permetrà comprar actius vinculats a causes mediambientals, defugint les crítiques del Bundesbank sobre la compra d'actius i deute dels governs per confondre la política monetària i la fiscal.

També els nous responsables confien en la Cimera de Davos del proper any, el lema de la qual per al 2020 serà, seguint les propostes de la Taula Rodona americana, un capitalisme no només centrat en l'obtenció de beneficis, sinó que a més podria ser reforçat per la política pressupostària de les administracions públiques.

En aquest cas, ha estat un expresident del BCE, també francès, Jean-Claude Trichet, qui ha advertit del gran risc que representa un món el deute del conjunt d'agents del qual (famílies, empreses, estats) ascendeix a 250 bilions de dòlars, la qual cosa representa el 320% del PIB global. "Els barrils de pólvora hi són. No se sap quin pot ser el detonador, però sempre n'hi ha un", diu Trichet. La revisió del límit del 60% sobre el deute governamental que fixa el Tractat de Maastricht avisa que aviat pot passar a la història.

Així doncs, el BCE, una institució que aportava confiança a l'economia europea, pot convertir-se en un camp de proves que no és segur que ofereixi un bonic jardí des d'on preparar un futur alegre i prometedor.