La volatilitat dels mercats financers i la por d'una desacceleració econòmica global han fet que els bancs centrals es decideixin a intervenir en l'assumpte i treure les castanyes del foc abans que sigui massa tard. Una cosa és que hi hagi turbulències i falta de dinamisme econòmic i una altra cosa és que es caigui en una recessió. Les autoritats monetàries tornen a ser proactives, inclòs el BCE, que acaba de celebrar el 20è aniversari de l'euro.

El primer a fer un pas endavant ha estat Jerome Powell, president de la Reserva Federal (Fed), que el 4 de gener a Atlanta va corregir el seu discurs del 19 de desembre, en el qual va afirmar que la política de normalització i d'alces de tipus d'interès continuaria al marge de la reacció dels mercats.

Alhora que assegurava que l'impuls és sòlid, com va demostrar la dada de la creació d'ocupació als EUA de 312.000 nous llocs de treball al desembre, va indicar que les fortes caigudes dels mercats imposaven atenció als riscos a la baixa.

"Només diré que escoltem atentament això, escoltem amb sensibilitat el missatge que els mercats envien i tindrem en compte els riscos negatius a mesura que avancem amb la política monetària", va afirmar Powell. Aquests riscos serien la combinació d'una política fiscal menys expansiva que el 2018, d'una política monetària més restrictiva i de tensions comercials creixents, inclòs un eventual procés de destitució de Donald Trump.

Per això, segons el Kochbank, "el president Trump està cada vegada més ansiós d'arribar a un acord amb la Xina per animar els mercats financers, segons persones familiaritzades amb les deliberacions internes de la Casa Blanca."

A la Xina, al seu torn, el banc central està prenent mesures per impulsar el creixement del consum intern per afrontar l'alentiment de la demanda mundial. Si les seves exportacions es continuen debilitant, les autoritats xineses tindrien la disjuntiva de recórrer al capital estranger, segons Axa.

Amb tals expectatives, els mercats preveuen condicions millors per aconseguir un acord comercial temporal, frenant les pujades d'aranzels, entre Washington i Pequín.

A Europa, la confiança en l'economia ha retrocedit més que no es preveia i els gestors de fons han reduït el pes de les accions a les seves carteres, amb la qual cosa ha augmentat el cash. La consigna és, abans que res, prudència.

Aquesta actitud no és estranya a l'evolució laberíntica del Brexit, a la crisi dels Armilles Grogues a França i als dilemes d'Itàlia. El 20è aniversari de la creació de l'euro ha passat desapercebut per falta de celebracions a Brussel·les o a Frankfurt, sense esmentar altres capitals.

L'humor és ombrívol a Europa i els més crítics ironitzen amb el vell projecte de l'Eurozona d'aconseguir una convergència cada vegada més gran entre els països membres. Adeu a la idea de nomenar un superministre de Finances, de crear un gran pressupost comú o d'un Fons Monetari Europeu.

El ministre de Finances alemany, Olaf Scholz, ha declarat que "s'han acabat les vaques grasses" a la locomotora de la Unió Europea, que el tercer trimestre va registrar un creixement negatiu del -0,2%.

Les últimes dades del desembre van mostrar que la inflació de la zona euro es va desaccelerar l'últim mes de l'any passat fins a l'1,6%, davant l'1,9% al novembre. La caiguda inesperada porta la inflació per sota de la meta del BCE d'una taxa pròxima al 2%, per la qual cosa no s'haurien d'esperar alces de tipus d'interès aquest any.

Aquesta seria la contribució modesta del BCE a la reanimació general. Fa uns dies, unes fotos de Mario Draghi assegut en una plaça de turista en un avió van fer la volta a Itàlia entre l'entusiasme general. El missatge popular era clar. És hora d'estrènyer-se el cinturó. Els bancs centrals han rebut els senyals que els arriben. I no s'ha d'oblidar tampoc que Draghi sona com a possible futur president d'Itàlia. Així doncs, atenció.