L'anunci de la data (1 d'octubre) i la pregunta ("Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República?") per part del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, per al referèndum d'independència és, es miri per on es miri, la sortida més lògica i l'única possible per part del Govern si volia complir els seus compromisos i donar resposta a la majoria política i social que des de posicions ideològiques molt dispars ha expressat reiteradament la seva voluntat de votar sobre la independència i, a poder ser, en un referèndum acordat. Encara que una negociació sempre és responsabilitat de les dues parts en litigi, que només s'hagi pogut fer d'aquesta manera no és responsabilitat del govern espanyol i del català. O no ho és a parts iguals, ja que Puigdemont ha volgut negociar data i pregunta i Mariano Rajoy ha assegurat que no podia (discutible) i que no volia (cert).

És obvi que quan les coses han arribat a aquest extrem no quedaven gaires camins. De fet, en quedaven només dos: fer un pas al davant ateses les contínues negatives del Govern espanyol o acceptar el restrictiu marc polític en què ha col·locat l'Executiu del Partit Popular l'autonomia catalana. I que acaba encotillant Catalunya en àrees tan diverses que van des de la llengua a les infraestructures, passant pel finançament autonòmic, l'educació, la impugnació permanent de les lleis socials aprovades pel Parlament que permeten dotar de drets les classes més necessitades del país, o l'encongit marc de projecció econòmica de Catalunya a l'exterior que acaba perjudicant les empreses. Els exemples podrien ser molts més però aquests ja són més que suficients per fer-se una idea sobre quin pot ser el final si el Govern no surt viu del camí iniciat.

És per tant un envit en tota regla al govern de Mariano Rajoy i a l'actitud displicent de l'Estat des de fa molts anys i que ha tingut en la sentència de l'Estatut, la negativa al pacte fiscal i l'acord d'un referèndum els seus ítems més rellevants.

Encara que el govern Rajoy i totes les seves terminals polítiques i mediàtiques proven de donar una resposta de perfil baix a la iniciativa del Govern, és evident que no som davant d'una notícia qualsevol. La ràpida propagació que ha tingut als principals mitjans de comunicació del món ho demostra i l'1 d'octubre ja apareix marcat en vermell a l'agenda internacional. El fet que no s'hagi firmat encara el decret de convocatòria del referèndum no resta la més mínima importància a l'anunci polític dut a terme i, en canvi, dificulta el moviment del Govern espanyol, acostumat a moure's molt millor amb els tribunals de justícia, la Fiscalia o el Tribunal Constitucional.

De fet, tota l'estratègia de la Moncloa estava concentrada sobre la creença que l'anunci no arribaria a produir-se i Catalunya s'encaminaria irreversiblement a unes eleccions autonòmiques. N'hi ha prou amb fer una ràpida volta per les hemeroteques dels últims mesos: el convenciment dels contraris a la convocatòria del referèndum era unànime i no es convocaria en cap dels supòsits. Doncs bé, ja està convocat. En les properes setmanes veurem com es compren les urnes, s'imprimeixen les paperetes i es posa en marxa tot el moviment logístic necessari perquè se celebri. També la mobilització al carrer dels partidaris del referèndum i l'aprovació de les lleis catalanes que ho faran legalment possible.

Hi ha un model català de fer les coses i és el que, amb encerts i errors, partits, entitats socials i ciutadania ha protagonitzat des de l'any 2010. Un marc convivencial que busca una Catalunya millor i una resposta democràtica a una petició democràtica. Que s'expressa amb Pau Casals declarant-se català a l'ONU el 1971 i amb Kilian Jornet amb una estelada al cim de l'Everest fa tan sols uns dies. Amb Pep Guardiola llegint el manifest del referèndum aquest diumenge i amb Víctor Grífols demanant fermesa i determinació amb el referèndum. Una manera de fer que ha captat l'interès del món sencer pel seu civisme i perseverança. Amb un relat propi que ha estat capaç d'aguantar tots aquests anys malgrat les travetes i moltes coses en contra. I que està disposat a fer de les urnes l'expressió màxima de la democràcia davant la intolerància i la imposició. Per això l'independentisme va guanyant aquesta batalla i el seu moviment no és, per més que ho repeteixin, un suflé.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat