Hi ha una abans i un després del 14 de març de 2020, la greu crisi sanitària —que avui ens dona un respir però el virus no ha desaparegut—, les llargues setmanes de confinament, l’aturada brusca de tota activitat social i per tant econòmica, la diferent forma de governar en els darrers mesos, i sens dubte l’escenari econòmic i social que totes les dades apunten com a negatiu, han canviat els eixos de preocupació de la ciutadania. La recuperació econòmica i les polítiques socials, marquen els eixos de decisió política a curt i mitjà termini.

Es dibuixa un escenari on ha canviat el paradigma d’interpretar les prioritats ciutadanes, es premia la voluntat de diàleg i el buscar acords, però també és cert que a falta de concretar una data electoral i amb molts partits amb canvis interns i diversos intents de sorgiment d’altres formacions polítiques, encara hi ha molta incertesa i fins el 50% de l’electorat no té el vot decidit, que això no vol dir que no tingui preferències més o menys oscil·lants, i per tant, segons com s’acabin configurant les ofertes electorals els resultats que s’apunten amb un treball de camp realitzat entre el 29 de juny i el 2 de juliol poden quedar alterats, però aquest és el resultat a inicis de juliol.

La suma dels elements anteriors mostra un escenari on el 50% del cens no manifesta una clara intenció directa de vot decidit, malgrat que sí que una part d’aquests ciutadans manifesten preferències del que “possiblement votarien ara”, però realment en la pregunta d’intenció directa de vot no s’hi pronuncien. Per tant, com en tot treball de camp electoral cal computar els teòrics indecisos segons quines preferències hagin manifestat, i tot i això la participació esperada estaria entorn el 70%, alta per la història tradicional d’unes eleccions al Parlament, però res a veure amb el 82% assolit el desembre de 2017 (ara dotze punts menys), és clar que en aquell moment la clau que motivava el vot era molt diferent a l’actual.

En l’actual conjuntura ERC és el partit que millor fidelitza els seus antics votants i al mateix temps en capta procedents de JxCAT-2017 i de la CUP, i també atreu nous votants de forma significativa. El PSC és l’altre partit que millor fidelitza els seus antics votants, i sobretot en capta molts procedents de Cs-2017. Segurament són molts dels votants que s’identificaven amb el PSC-PSOE que en aquell moment varen realitzar un vot tàctic a favor de Cs, però ara retornen al seu punt d’origen. Els dos partits que més creixen són partits de govern amb responsabilitats en els temes econòmics i de l’agenda social, en un país que manifesta una preferència clara per governs d’esquerra, ja siguin liderats per ERC o pel PSC, un escenari per davant de l’eix independentista (ja sigui amb lideratge d’ERC o de JxCAT).

JxCAT, tal com està configurada davant l’opinió pública a data 2 de juliol de 2020, fidelitza segur només la meitat dels seus votants de l’any 2017, i un 10% de la seva antiga base electoral ara votaria ERC, però sobretot quatre de cada deu dels seus antics votants es mostren indecisos, no saben encara què faran. Molts dels seus electors no manifesten una opció de vot, i sobretot en aquests moments aquesta formació presenta poca capacitat d’atracció de nous votants d’altres espais o nous electors.

Cs, amb les dades d’avui, és l’altre gran derrotat en relació amb els resultats anteriors, ja que no fidelitza els seus antics votants de l’any 2017, té molts indecisos i moltes pèrdues a favor del PSC, i en menor mesura també a favor de Vox.

Catalunya en Comú mantindria unes xifres similars a les obtingudes l’any 2017, si bé també amb molts indecisos, però els seus escons podrien ésser essencials per configurar una sòlida majoria d’esquerres. La CUP fidelitza bé els seus antics votants de l’any 2017, si bé podria perdre alguns votants a favor d’ERC, i té un potencial d’atracció de nous votants limitat (en comparació amb altres moments), i malgrat que és possible que en nombre de sufragis n’obtingui menys que Catalunya en Comú, la CUP té un nivell d’implantació similar arreu del territori i obtindria representació en cada demarcació, cosa que no assoliria CeC.

Finalment, l’enquesta constata una divisió dels votants del PP-2017 amb Vox (en aquell moment aquest partit no es va presentar), ja que Vox creix a base d’antics votants del PP-2017 i en menor mesura d’antics votants de Cs l’any 2017. Finalment val la pena indicar que el PNC de moment bàsicament només capta votants que l’any 2017 varen votar el PSC, però el seu gran potencial teòric es troba en el 40% d’indecisos de JxCAT, i segons com acabi la relació entre el PDECAT i el partit que impulsi Carles Pugdemont, però de moment aquesta formació de molt recent creació no es detecta en termes demoscòpics.

L’eix d’identificació nacional subjectiu sempre és important en la política catalana, i en els darrers anys ha pres una gran notorietat la relació ideal entre Catalunya i l’estat espanyol; el problema d’encaix segueix existint i molts indicadors de l’enquesta així ho reflecteixen, però novament pren rellevància l’eix esquerra-dreta i la priorització de les mesures per rellançar l’economia i crear llocs de treball, i tot això, en un Parlament més fragmentat que abans, amb més partits, reflex de la pluralitat de la societat catalana.

Jordi Sauret, doctor en Sociologia, és director-gerent de Feedback