Que en columnes i tertúlies, amb o sense micro, s’hagi començat a parlar insistentment de Barcelona i que s’escrutin els resultats del 21-D a la ciutat com si fossin les entranyes d’un pollastre, no és només el resultat del calendari i la constatació que les municipals són les properes eleccions.

Tampoc no és només perquè les entranyes del pollastre diuen que, com al país, la suma dels independentistes pot ser primera força, i això és determinant si no es conformen majories alternatives (com es veu en el poder que té l’alcaldessa Ada Colau amb 11 migrats regidors —l’alcaldessa amb menys suport electoral de l’era 1978, amb menys vots que els que treien els eterns perdedors convergents contra el maragallisme). Al consistori l’alcalde és el més votat, si no hi ha una majoria alternativa. Una majoria alternativa que, tal com estan les entranyes, dona a Cs poder de veto.

Falta veure si Colau pot convertir el poder en autoritat, en el debat que li és propi, després d’estar atrapada durant mesos en el que li és aliè. Mentrestant, el pollastre dona esperança a ERC, malgrat fer una oposició sense una idea de ciutat visible, però és una esperança petita, plena de carències materials i de traumes electorals. La suma postelectoral d’ERC i la candidatura que empri els espais electorals que pertoquen a la llista que es va presentar a les eleccions del 2015 com a Convergència i Unió poden no ser suficients per conformar una majoria alternativa, però amb una candidatura conjunta, si no n’hi ha d’altra, podrien governar. Per separat, una victòria de BEC o de Cs podria ser suficient per recollir el bastó de l’alcaldia.

A ERC potser li interessa no tancar la porta a un acord amb Colau, ni que sigui per apel·lar als votants de la frontera esquerra sense haver de créixer a costa de la CUP. A qui d’entrada sembla que més li convé la llista unitària és al món que Puigdemont ha aconseguit agrupar sota la seva bandera i al món sorgit de les onades de simpatia que la seva imatge d’outsider ha aconseguit fer brollar. D’aquí em sembla a mi que surt la pulsió per crear un SNP català, que ja és matèria de discussió en columnes. Hi ha gent que ja s’entén prou, com per anar competint cada elecció —poder manar, al capdavall, uneix—.

Els partits sobiranistes han optat per repetir part dels errors del passat: desescalar en allò fonamental i escalar en allò simbòlic

Però no crec que tot això només expliqui per què es parla de nou de Barcelona, ni per què se’n parla en aquests termes. És perquè després de la derrota d’aquesta tardor, els municipis, i Barcelona sobretot, són l’únic lloc on encara es pot fer política —tant en el vessant inflamat, ideològic i determinat, com en la més material, pecuniària i feudal—.

El revers d’aquesta veritat és que s’assumeix que el Parlament ja ha arribat al seu límit i no pot fer res més. El discurs de fons del que som o podem ser serà revisat per advocats penalistes. I, si res no canvia, les sentències dels encausats seran exemplars, per escarmentar tota una generació. El Govern es passarà la legislatura lluitant contra la progressiva destrucció del seu negociat mentre l’escola, la televisió pública, i qualsevol política social o cultural formulada en català estaran sota setge permanent —fins que els assetjats es mengin entre ells, de gana—.

La pax autonòmica s’ha acabat i s’ha evidenciat que era un modus vivendi i no una cultura política, com la guerra freda. Aquesta tardor ha caigut el mur, però cap a l’altra banda. I, en resposta, els partits sobiranistes han optat per repetir part dels errors del passat: desescalar en allò fonamental i escalar en allò simbòlic. Tothom ha assumit un cicle llarg, i l’única sortida que permet dir que s’avança és conquerir nous espais de poder institucional, bescanviant intenció per extensió. Tant els discursos de campanya com els gestos que estem veient indiquen que no farem altra cosa que protegir l’autonomia de la qual ens volíem desfer. Com que l’argument és la violència i tothom té una espasa de Dàmocles a sobre, com que ningú no sembla disposat ni a demanar ni a oferir res més que escapolir-se’n, ja sabem que el resultat d’aquest intent de protegir l’autonomia acabarà acceptant menys del que hi havia. Tota alternativa a l’acceptació és la violència i la presó.

Per aquest motiu, creure que Barcelona  —i altres municipis— són un espai a conquerir no és el mateix que creure que Barcelona és capital. Saber que Barcelona és capital vol dir entendre el paper que juga a l'hora de protegir i desprotegir tant els seus ciutadans com els de la resta del país. Una Barcelona desemmanillada seria alguna cosa més que la coartada ideològica de les ambicions geopolítiques i econòmiques de París i Madrid, que és el que és ara, amb la legitimació creuada que Carmena i Hidalgo ofereixen a Colau, mentre la ciutat i les seves oportunitats són triturades per la història i esdevé la platja dels tèrmits globals.

Saber que Barcelona és capital vol dir entendre el paper que juga a l'hora de protegir i desprotegir tant els seus ciutadans com els de la resta del país

Però una Barcelona que servís per protegir una classe política encara seria pitjor: acabaria com la Generalitat —ocupada—. La batalla de Barcelona es pot encarar competint amb l’enquadrament de Colau, que reprodueix el del socialisme comtal, fins i tot en els diaris que finança, o es pot encarar desfermant la idea de ciutat que la ciutat mateixa proposa.

Barcelona va guanyar el segle XIX perquè va saber aprofitar la primera globalització amb memòria, talent i capital humà, va perdre el segle XX perquè no tenia poder ni demografia per competir amb els totalitarismes. Tothom sap que seria hora d’ajuntar memòria, talent i poder, però els debats tornen a començar per no fer-se cap pregunta i acaben dient que hem d’eixamplar la base i controlar institucions, i que ens hem de posar tots d’acord en això, perquè així si guanyem, haurem guanyat. Una ciutat resclosida en aquests debats no pot produir la cultura que necessita per encarar la revolució que ve. I si Barcelona no ho fa, el país s’anirà esfilagarsant perquè, en aquest context, Barcelona ja només pot produir província o país. El poder té tres muses: els diners, la sobirania i el territori. Vet aquí la polisèmia de la paraula capital, que també vol dir que alguna cosa és essencial.

Però Barcelona no és només capital de Catalunya, de la mateixa manera que Londres no és només capital del Regne Unit o Amsterdam dels Països Baixos —o Nova York, que sense ser capital de l’estat de NY (ho és Albany) és la capital de tant—. Barcelona té vocació de capital d’un territori i d’un esperit que va més enllà del rerepaís que la sustenta. De fet, és aquesta supracapitalitat el que la defineix i el que d’alguna manera defineix la història de Catalunya. Des del naixement polític de la comunitat de parla catalana, Barcelona ha hagut de ser capital de comtats i territoris, a banda i banda dels Pirineus, o Mediterrani enllà, però no hi ha pogut ser de manera vertical i jeràrquica. Sempre ha hagut de negociar-hi, amb els altres poders, cosa que l’ha feta democràtica i feble alhora, i que l’ha fet inútil com a centre de poder amb pretensions absolutistes o centralistes. D’aquesta feblesa i d’aquestes virtuts, la Barcelona contemporània n’ha fet una mena d’identitat, que per falta de millor nom, ha volgut dir-ne ‘cosmopolita’, mot que fins i tot Jordi Amat fa servir acríticament, i que els intel·lectuals del franquisme barceloní han convertit en punt de fuga de la seva nostàlgia. Però el fet és que Barcelona vol ser capital, territorialment, de l’espai natural que ocupava i que Pasqual Maragall va voler convertir en una euro-regió, per manca de poder polític; mirant d’assolir-lo dissimulant, com sempre. Barcelona era la capital de Fuster i de Porcel, com ara ho és de Mira i de Mesquida. Però això no és tot.

Una lluita entre la Barcelona pseudocosmopolita que mira de no molestar ni Madrid ni París i una altra que mira de deslligar-se d’aquesta subordinació negant-li el seu caràcter urbà i bastard, és una batalla inútil entre gent que es disputa el poder per no fer-hi res

Espiritualment, Barcelona vol ser capital fins i tot d'un tros de Madrid, d’ínfules iberistes, d’un cert intel·lectual europeu que sap mirar rere els cartells oficials i que no menysprea els cementiris, d’una Sud-amèrica urbana i enamorada del París de la literatura i la pintura del XIX, d’un cert anarquisme moral, que permeti deslligar-se la cotilla de la mesura, i del Mediterrani occidental, marcant ordre i aventura per sobre del compàs de Nàpols, Marsella, i que pot compadir-se (patir amb) dels que fugen d’Àfrica i de la riba est perquè la mateixa aigua els toca els peus. Barcelona té aquest batec sobre la justícia universal perquè no sap trobar la seva justícia històrica, concreta, material, però té vocació de ciutat-refugi, on es pugui pensar en la injustícia de tota mena mentre es fa enginyeria robòtica. Aquesta capitalitat moral vol ser contrapoder de Berlín, vol poder mirar-se París amb el desdeny de qui sap que rere el glamour i la bellesa hi ha la mateixa crueltat que a Madrid, vol fer negocis amb Rotterdam per mirar de posar les bases per competir amb el seu port i el seu rerepaís de canals. Aquesta és una auto-imatge que els barcelonins tenim i que és el que causa que hi hagi vols diaris a NY plens de turistes que quan hi arriben, se senten presos d’una nostàlgia del que no han viscut.

Aquesta auto-imatge no passa de ser un narcòtic en la mesura que Barcelona estigui subordinada a Madrid, tant políticament com cultural, que és el que hem anat veient els darrers lustres amb la degradació del socialisme barceloní com a únic model. Per aquest motiu, alguns dels valors més arrelats de Barcelona acaben podrint-se en una mena de cinisme panxa-content, que es conforma a semblar cosmopolita o en semblar preocupat per la justícia universal, mentre viu una vida estrafeta, que copia les tendències dels altres per dissimular que no en té de pròpies. Per això el turisme és de tèrmits, perquè se’ls ofereix aquesta capitalitat com un pastís de merenga a consumir. Que Barcelona assumeixi la seva capitalitat potencial vol dir que es faci independentista, i que Barcelona es faci independentista li permet articular els comtats que fan del Principat un lloc de poders en connexió imposant-hi, a canvi, una ambició més alta, més democràtica, més orgullosa de la seva ànima de diletant, de tuberculós que vol anar al front, de marea que puja i baixa amablement, de creatiu amb mala llet, d’empresari amb rereguarda.

Una lluita entre la Barcelona pseudocosmopolita que mira de no molestar ni Madrid ni París i una altra que mira de deslligar-se d’aquesta subordinació negant-li el seu caràcter urbà i bastard, és una batalla inútil entre gent que es disputa el poder per no fer-hi res. Barcelona ha de poder dir que la pulsió que l’alimenta, la que fa la corbada i recta alhora, empresarial i anarquista alhora, sensual i racional, la que a tots ens omple els ulls mig embriacs tornant a casa a peu una nit de primavera, és una Barcelona que existeix perquè se sap capital i vol poder.