Com que Irene Montero és ministra d’Igualtat i jo no, a ella li han fet tots els tests que ha volgut, a ella i al seu marit, però a mi no, a mi no me n’han fet cap. De fet, si em moro, si em quedo test, però test de veritat, doncs mira, res més a dir. Voldrà dir que m’hi hauré quedat, ja us diran que he fet l’últim badall perquè algú sempre té ganes d’explicar aquestes coses amb suc. M’hauré quedat test però sense test. I, en canvi, si bellugo això voldrà dir que encara estic viu però igualment sense test, al final les coses són molt més senzilles del que semblen. És a dir, que estic exactament igual que tots vosaltres. Com no podria ser d’altra manera, tal com passa arreu de l’Estat espanyol, a un Estat que compta amb un dels millors sistemes sanitaris del món. Al país rècord mundial de morts de tot el planeta, a l’Espanya i olé, a la qual no es pot criticar perquè els governs d’esquerra espanyols són bons per definició. I ara no voldràs quedar com un fatxa, oi? Perquè vivim a una democràcia consolidada, moderna i la més descentralitzada del món, que no serveix ni perquè el president Torra em regali  ni una trista mascareta perquè no pot. Sobretot a mi no, a mi no em pot regalar ni un caramel de menta, que seria corrupció, que l’he defensat públicament quan molts l’atacaven sense raó i la majoria callava com un mort de coronavirus a la portada d’El Mundo, el diari que marca tendència. Avui és més fàcil carregar-li el cadàver a Torra que aconseguir una mascareta neta de males intencions. I que et facin un test és com ser astronauta. Per això al ministre Pedro Duque també li han fet el test. Perquè és d’un nivell superior, astronòmic. Com a Alemanya, que són éssers superiors, per això els fan tests a tots, perquè a Alemanya tothom és astronauta des d’una perspectiva netament espanyola.

El test serveix per saber on som, amb quina gent podem comptar, i a quina millor ni acostar-nos-hi. Per saber qui és contagiós i de qui no te’n pots refiar no hi ha res millor que un bon test. Però un test que se sàpiga, que ens l’ensenyin i que ens l’expliquin bé. Ja que han començat, jo proposo ara que continuïn fent tests, pagats per tots els contribuents, sí, però més tests, tests de tot i per a tots els polítics. A veure si pagant ens assabentem de la veritat d’una vegada per totes. Després de veure el que està passant, després de veure com actuen, acompanyats de militars retardats i d’experts que no tenen ni idea del que diuen, potser el PSOE i el PSC, Unidas Podemos i En Comú, haurien de ser els primers partits interessats a desfer rumors. Haurien d’abordar amb valentia i determinació la complexa qüestió de la salut mental de Pedro Virusánchez. Seria tranquil·litzador per al primer partit del govern espanyol i per al conjunt de l’opinió pública exercir una inequívoca política de transparència. Digna d’interès públic. 

La societat francesa va exigir sempre estar ben informada de l’autèntic abast de les malalties que van minar la salut de François Mitterrand. El fet que el president de la República enganyés els seus votants per aconseguir ser reelegit per a un segon septenat no treu que França tenia tot el dret a conèixer l’estat de salut del mandatari, sovint incapacitat per exercir el formidable poder executiu del qual havia estat investit. Un poder amb botó nuclear. Ara davant de la pandèmia el botó nuclear sembla una pel·lícula de fantasia. No es tracta de desqualificar políticament ningú, sinó d’afrontar els problemes de lideratge cara a cara. Perquè la salut mental és tan important com la d’un cos sense coronavirus. La salut mental no pot continuar essent un tabú en la nostra societat. I és tan imprescindible conèixer com funciona el cervell dels nostres primers dirigents com és saber l’estat de forma física dels jugadors del Futbol Club Barcelona. La batalla de Muret es va perdre perquè el rei En Pere es va presentar borratxo i sense haver dormit. I Hitler no va saber reaccionar a temps al desembarcament de Normandia perquè dormia, sota els efectes de les drogues que li havia proporcionat el seu metge, el doctor Morell. 

No podem acceptar que els embriacs condueixin per les carreteres, ni permetre que els pedòfils treballin amb criatures. I per la mateixa regla de tres, i tenint en compte que és més important dur endavant un país que menar un cotxe de línia, no estaria de més que, aleatòriament, i per sorpresa, es fessin controls antidopatge entre la classe política espanyola i catalana i que els historials mèdics dels polítics fossin matèria de control com ho és la declaració de la renda i la llista de propietats dels nostres pròcers. O analitzar les aigües grises dels lavabos de les Corts i del Parlament. Un país molt desenvolupat del primer món, Nova Zelanda, té actualment cinc prioritats com a societat innovadora. No es proposen augmentar el PIB sinó millorar la salut mental de tots els ciutadans, reduir la pobresa infantil, eliminar les desigualtats de les persones indígenes maoris i de les illes de Pacífic, prosperar en una era digital i, no cal dir reduir les emissions i treballar per una economia sostenible. La salut mental de tots plegats hauria de ser una prioritat en una societat tan angoixada com la nostra. I els nostres polítics haurien de predicar amb l’exemple. O és que tenen alguna cosa a amagar-nos de la seva complexa psicologia?