No hem acabat encara la setmana però ja ens ha servit per veure quin és l’estat lamentable de la llengua catalana d’ara mateix. Llegíem l’article Proteccionisme i miopia d’Andreu Mas-Colell a La Vanguardia, l’article d’un savi miop que sí senyor, que sap molta economia, però vèiem que no sap català. L’article ho prova. Que no el sap i, el que és més greu, que li és indiferent aquest idioma que ens ha fet i ens perfà com a societat diferenciada. Aquest idioma que molesta tant a l’Espanya castellana i als enemics de la diversitat, que ofèn tant perquè continua essent subversiu, perquè batega i és freixura d’identitat. Al capdavall és ben cert que no parlem català, més aviat és l’idioma el que parla a través nostre, el que ens bada la boca com si fos la d’un volcà vivent, incontrolable, irreductible. Parlem català encara que Pau Gasol se’n faci vergonya aquesta setmana del seu comiat professional, com si fos un Rafael Nadal qualsevol, rendit a la llengua i la identitat forasteres, dels que ens volen eliminar perquè som una nosa política. Cada cop que veig un català enretirant-se de la llengua materna penso en la comissaria de policia del número 43 de la Via Laietana de Barcelona, d’on s’escola permanentment la sang per les parets. Cada cop que un català troba insuficient parlar la llengua del rei En Jaume o d’Antoni Gaudí torna a rajar sang de la boca de Jordi Carbonell mentre el torturen els companys de feina de Rufino Arrimadas, pare d’Inés Arrimadas. L’antic president d’Esquerra Republicana, com Lluís Maria Xirinacs, rebutja deixar de parlar català mentre l’estomaquen. Li peguen tant i tant que els policies no entenen com aguanta tot allò, com Carbonell es manté en català amb tanta fermesa. Decideixen considerar-lo boig perquè el pànic franquista sembla que no l’afecta, perquè s’ha quedat sense por, de manera que acaba destinat a la infermeria, secció psiquiàtrica o de majaras. Per fer-ne memòria Joan Brossa escriu després el Sonet a Jordi Carbonell, torturat recentment per exigir el dret de parlar català.

L’espanyolisme, cada tant, aconsegueix d’arrossegar algunes psicologies tèbies i trans, i no calen garrotades. Per això el director de l'oficina de l’espanyol gasta el cognom català de Cantó o el nét de Francesc Cambó, Ignasi Guardans i Cambó, més aviat sembla família dels barcelonins Fernández Díaz. Els polítics Iceta i Granados han deixat de sentir-se ciutadans de segona categoria, han passat de la sucursal a la central i somriuen, per fi fan cara de madrilenys optimistes de tota la vida. D’exemples similars no ens en falten. El fet veritablement alarmant és, però, que cada dia milers d’adolescents catalans consumeixen continguts culturals, sobretot en espanyol, perquè no identifiquen la bona qualitat dels productes catalans, o perquè menystenen els productes fets a Catalunya. Perquè la tradició catalana i la nostra cultura patrimonial ha desaparegut dels mitjans de comunicació. Alguns joves ja han identificat que una part considerable de la societat catalana viu un procés d’aculturació, de modernitat gregària, de massificació voluntària i complaguda en les dues llengües que tenen més a l’abast, l’espanyol i l’anglès. Un espanyolisme irresistible com ho és sempre la moda quan la societat deixa d’invertir en la pròpia cultura, quan una part de Catalunya s’imagina que pot ser alguna cosa que no sigui catalana.

Aquesta setmana, com a contrapunt i esmena a tot això, apareix el general Gonzalo Boye, aquest nou Villarroel, aquest ciutadà xilè i alemany, que contra pronòstic cita La vaca cega de Joan Maragall davant dels periodistes. El fet és important perquè fa referència a un poema patrimonial català quan descriu la insistència del magistrat Pablo Llarena en l’error, tot i les reiterades derrotes judicials. Per fer entendre, en espanyol, la corprenedora ceguesa de l’estratègia judicial espanyola, Boye no recorre, per exemple, al cec de Baudelaire, o a Èdip, que s’arrenca dramàticament els ulls. Diu: “Topant de cap en una i altra soca” perquè el públic advertit pugui continuar mentalment la frase de l’avi d’Ernest Maragall: “avançant d’esma pel camí de l’aigua, se’n ve la vaca tota sola. És cega.” Perquè per a Gonzalo Boye la cultura catalana és una cultura digna d’interès, moneda corrent i de curs legal entre persones mínimament il·ustrades, persones que viuen en el món d’avui, que accepten la catalanitat amb respecte i interès humà, perquè el fet viu de Catalunya ―l’expressió és de Francesc Cambó― continua essent una identitat vigent i, molt probablement, amb més futur que no pas passat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Primer d’octubre, som aquí
Diari de la revolta (237) Primer d’octubre, som aquí Jordi Galves
Puigdemont l’Alguerès
Diari de la revolta (236) Puigdemont l’Alguerès Jordi Galves