No només és que el català no li interessi a ningú, no només és això. El que t’acaba passant és que la hipocresia ja no hi ha qui se la pugui creure. Catalans, catalanes, amics tots: ens canten les aixelles perquè no ens hem dutxat, perquè som bruts i uns deixats, ni més ni menys. Som al món només perquè hi pugui haver de tot, que la higiene no es predica, no, amics, la higiene es practica. Com la llengua. Amb la llengua passa el mateix. Ahir una política deia per Twitter que xalava molt d’estar en una determinada llista independentista i no vaig poder estalviar-me la resposta. Si el president Tarradellas hagués parlat un català tan deplorable com aquesta respectable senyora, necessàriament hauria proclamat, des del balcó del Palau de la Generalitat, un històric Ciutadans de Catalunya, ja estic aquí. De fet, com que la memòria és feble i la colonització espanyolista és àvida i eficaç d’aquí a uns anys la Viquipèdia i els llibres d’història asseguraran que Josep Tarradellas va dir: Ciutadans i ciutadanes de Catalunya, ja estic aquí. La norma és aquesta i funciona amb totes les llengües. Abans de substituir definitivament el català per l’espanyol, primer cal que convertim la llengua catalana en un patuès inservible, en una llengua de merda que sigui un simple calc de l’espanyol. Que sigui com l’espanyol però en complicat, sense suc ni bruc ni gràcia ni personalitat. Que sigui només una molèstia. Abans de matar la llengua, subconscientment, l’hem de desfigurar per no tenir mala consciència després, l’hem de destruir per dins, l’hem d’embrutar, ens hi hem de pixar al damunt cada dia. Un dia i un altre miccionem. Així, ben aviat, algú diagnosticarà que no val la pena, que per parlar el català tan malament millor que ho deixem estar. Deixeu-ho córrer, deixeu-ho estar, la llengua, la independència, tot plegat és un mal negoci. Aquest és el bon consell, el cant de les sirenes matí, tarda i nit. A veure quant de temps aguantem.

Per obra i gràcia dels servicials traductors automàtics que sempre pensen en espanyol, coneixem que hi ha una fruita anomenada 'mànec' i al departament de perfumeria un producte anomenat 'surts de bany'

D’errors en català en fem tots i a totes hores. Els que escrivim en fem més que els àgrafs i els xerraires més que no pas els muts, tampoc no cal ser Sherlock Holmes per adonar-se’n. Per això, probablement som tan condescendents els uns amb els altres, per això mai, a ningú, no li han trencat la cara per deixar-se un pronom feble o per pronunciar merenderu. A l’escola, a mi em picaven al capciró dels dits si enraonava en català amb un company. I sí, naturalment, en aquella època, per no saber no sabia ni la paraula capciró ni sabia que Josep Carner em salvaria com un superheroi la fètida llengua que estava obligat a enraonar, perquè no en coneixia d’altra. Ara els temps han canviat però la nostra deixadesa no ha millorat gens. Per obra i gràcia dels servicials traductors automàtics que sempre pensen en espanyol, coneixem que hi ha una fruita anomenada mànecmango en espanyol— i al departament de perfumeria un producte anomenat surts de banysales de baño en la llengua imperial—. Cap ésser humà ha repassat la feina mal feta de la màquina, al cap i a la fi només és català, aquesta llengua inútil que no fa profit, que només serveix per crear divisió, localisme, quan en espanyol ens entenem tots, com ja va dir la gran Ada Colau, una persona que sempre s’ha caracteritzat per ser molt pràctica, per regir-se d’acord amb la llei més vella del planeta. La llei de l’embut li permet sempre fer exactament el que li dóna la gana.

Amb els traductors automàtics dels mitjans de comunicació continuarem veient curiosos fenòmens. I és que els cognoms etimològicament d’arrel castellana no acostumen a tenir un significat inequívoc i els d’arrel catalana sí. Sánchez serà sempre Sánchez, i Aznar, Aznar, d’acord amb la maquineta que tradueix, però el president Torra acaba esdevenint el president Tuesta i el nou candidat espanyolista, Salvador Illa, acaba esdevenint Salvador Isla, com si fos de la família artística de Camarón. Les persones, a Catalunya, acostumen a tenir cognoms humils, sense gaire rebombori, potser per això més d’un es mira amb suspicàcia l’exalcalde Trias quan descobreix que, com a segon cognom, gasta un pompós Vidal de Llobatera. Del cognom Puigdemont no he llegit mai que a Espanya n’hagin trobat el què. Potser és el moment de desfer el misteri. Vol dir la muntanya, el puig, de més amunt. És a dir, de tots els puigs, el més alt, el més eminent, com ara, per exemple, el nostre venerable Canigó.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Salvador Illa, líder espanyolista
Diari de la revolta (163) Salvador Illa, líder espanyolista Jordi Galves
El que podria passar ara
Diari de la revolta (162) El que podria passar ara Jordi Galves