No, no ens agraden gens ni mica els nostres polítics, no ens agrada especialment el país que ens ha tocat ser. Com a bons catalans vivim permanentment insatisfets i desconfiem. No ens convenç quan plou massa, o quan fa massa calor o massa fred, és a dir, mai. Som gent pacífica i no ens agrada cridar, sempre volem quedar bé com si tots els miralls ens renyessin per estirar més el braç que la màniga. Hi ha dies que proclamem frases solemnes sobre la dignitat, sobre la noblesa del nostre antic poble, però alhora ens cou la inseguretat, el pànic a fer el ridícul, a deixar la bona educació. Ens plau disgregar-nos del grup tant com ens és possible, i aleshores és quan ens podem irritar a gust davant del desgavell del món i rondinar. Rondinar de manera indefinida, botzinar contra l’univers. Protestar, hem vingut a aquest món a protestar. Quan Pablo Casado afirma que “la hispanitat és l’etapa mes brillant de l’home juntament amb l’imperi romà” identifiquem instantàniament el xarlatà, el milhomes, no només perquè nosaltres també tenim experiència de la hispanitat, sinó perquè sabem que al darrere de totes les divines paraules mai no hi ha ni un pam de net, només els crims més terribles, la crua banalitat del mal, la xerrameca dels poderosos. Michel de Montaigne, encara que no va tenir la sort de ser de Palència, recorda que al tron més superior del món només ens asseiem damunt del cul.

Una cosa són les paraules de l’idealisme, les apassionades paraules de les causes justes i arriscades, valentes, i una altra de ben diferent la propaganda que promou la submissió a la injustícia, a la tirania de la violència. Hi ha moments realment brillants de la història del gènere humà que ho il·lustren, com per exemple quan Winston Churchill, acabat de nomenar primer ministre, davant de la imminent invasió nazi d’Anglaterra, s’atreví a afirmar que, com a programa de govern, no tenia res, res a oferir a la Cambra dels Comuns excepte sang, suor i llàgrimes. O quan el malaguanyat president Companys va sortir de la presó en haver guanyat les eleccions del febrer de 1936. Durant el seu discurs des del balcó del Palau de la Generalitat recordà que era allà “per servir els nostres ideals. Duem l’ànima pletòrica de sentiment, res de venjances, però sí un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l’experiència, tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a guanyar”. Són exactament les paraules que ahir tenia al cap Quim Torra quan va anunciar que lluitaria fins al final pels ideals de Companys, amb totes les conseqüències. Unes paraules que tenen el pes que tenen, que tenen la gravetat que expressen, i que anuncien la massiva mobilització ciutadana, avançada fa dies en aquesta columna, davant la incredulitat de molts. Quan Torra diu “amb totes les conseqüències” vol dir que l’acció imminent està preparada i a l’aguait. En contrast amb el derrotisme d’alguns exaltats de l’independentisme fàcil, en contrast amb la desconfiança dels que confonen injustament Santi Vila Saltimbanqui amb Carles Puigdemont, el president vicari es proposa derrotar alhora l’Estat espanyol i la perversa lògica dels partits polítics independentistes que avui estan renovant l’autonomisme. “Amb totes les conseqüències” és una frase que alguns no creuen però que s’ha malinterpretat expressament com una crida a la violència per part de la premsa de Madrid, buscant així un pretext per empresonar-lo sense perdre temps, com si el sobiranisme no fos perfectament pacífic i com si el president Torra no fos un combatent tan pacifista que duu ulleres gruixudes. “Amb totes les conseqüències” el poble de Catalunya ha de salvar-se ell mateix, el poble de Catalunya ha d’alliberar els seus presos polítics i ha de fer pinya amb els seus dos presidents. De Vox a la CUP, passant per tots, inclòs Batasuna, tots els partits polítics, la coincidència és clara i alarmant: volen eliminar Puigdemont i Torra o, si més no, aconseguir que esdevinguin irrellevants, desconnectats de la majoria del poble que els va escollir. “Amb totes les conseqüències” vol dir que en els propers dies o setmanes ens ho jugarem tot pel tot. No sé si m'explico.