Si hem de fer cas del que ens van voler ensenyar i del que vam poder veure durant la proclamació de Susana Díaz Pacheco com a candidata a la secretaria general del PSOE, la política que fan les dones autèntiques i reals s’assembla bastant, per no dir massa, a la política dels infames masclistes habituals, tan reincidents i malvats, tan patriarcals veterotestamentaris com sempre. La senyora Díaz Pacheco va dir que vol manar per aconseguir la Victòria, la Victòria en majúscula i per antonomàsia, i així, d’aquesta manera, que si tal i que si qual, donat el cas, el seu partit tornaria al poder i, allà, ella i els seus il·lustres acompanyants tornarien a manar molt. Ovació. És el que reclamen sempre els nostàlgics, ja siguin nostàlgics del règim del general Franco, o del general De Gaulle o del general (secretari) Felipe González, que governin sempre els mateixos, i si és amb la conformitat del poble molt millor encara. Més enllà dels projectes polítics, ells i la seva colla són l’autèntic projecte. ¿Per què, a veure tu, si José Antonio Girón de Velasco, per exemple, el famós “León de Fuengirola”, el que va instaurar la paga extra de juliol per als funcionaris, la prestació d’atur i les vacances pagades, a veure tu si aquest senyor va esdevenir un nostàlgic del franquisme, per què Susana Díaz no pot ser una nostàlgica del socialisme real del PSOE, quan la beatiful people els necessitava? Si n’han viscut ella, Felipe el milionari i Bono i molts altres com Pérez Rubalcaba i Zapatero, i Patxi López i la dona de Patxi López i el pare de Patxi López i el fill de Patxi López. I Carme Chacón i el fill de Carme Chacón –aquell que sa mare no vol que un dia hagi de triar entre ser català i ser espanyol–, i Alfonso Guerra i el seu germà Guerra, i els pretors del cas Pretòria, i aquells comissionistes de l’AVE i aquells altres beneficiaris de Flick i de Flo, i els filesos, malesos, time-exports i els mercuris, i els de l’ERO i certs constructors de pisos i també alguns venedors de ribots, de corrons i de calç viva. Són tants i tants, i estan tan ben avinguts i ho van fer tan i tan bé que s’entén perfectament que demanin, un cop més, el vot per al PSOE, més enllà de cap altra consideració.

¿Són els que denuncien millor que els acusats? ¿I fins a quin punt els acusadors poden acusar?

La proclamació de Díaz no va ser entesa per algunes persones poc il·lustrades, precipitades en llurs judicis, que no van entendre que, com en una mena de pessebre vivent, algú va voler fer una escenificació del conegut episodi bíblic de Susanna i els vells. La paraula ‘Susanna’ vol dir literalment el conus, la part cònica, la flor o la puresa mateixa de la flor, envoltada dels vells que la cobegen no precisament per les seves virtuts teologals. Segons la llegenda, Susanna o el conus es banya amb olis i essències aromàtiques quan és sorpresa pels vells que no la convenceran de tenir-hi cap tracte físic. Per aquest motiu la difamen i l’acusen d’adúltera. Per aquesta negativa perd les seves riqueses i el seu estatus social. Potser el que ens estan preguntant és això: ¿són els que denuncien millor que els acusats? ¿I fins a quin punt els acusadors poden acusar? ¿Quina virginal puresa té, posem per cas, la premsa, en el seu conjunt, per assenyalar i ridiculitzar Susana Díaz? La premsa espanyola que mantenia i continua mantenint no només relacions carnals sinó incestuoses amb els partits polítics de poder.

Per mantenir la perspectiva del que ha fet donya Susana, recordem que Marine Le Pen s’ha presentat de manera molt diferent, com a mestressa i senyora del seu partit, com una alternativa real de poder a França, infinitament més creïble que la senyora Díaz, tan ultradretana com vostès vulguin, tan repel·lent com els vagui. Com una dona que no ha quedat atrapada per la tèrbola mirada dels vells, la mirada de la nostàlgia. Al seu senyor pare, Jean-Marie Le Pen, president i fundador del partit, un dia, després que hagués pronunciat l’enèsim acudit antisemita, li va clavar tal puntada de peu que el va fer fora del partit. Al fundador. Al pare. Susana, en canvi, amb tota aquella colla, no guanyarà per a vells.