Avui els silenciosos bidells obriran les pesades portes ferrisses, posaran una mica d’oli si grinyolen, el servei de neteja passarà el motxo, l’aspiradora i el plomall, traurà llustre als daurats, als vidres i als miralls. Ressonaran tímidament les passes damunt els terres de marbre encerat i s’encendran els llums de les grans aranyes majestuoses i majestàtiques de l’hemicicle del Parlament, tot de vermell i fusta, que abans de ser la seu de la sobirania del poble havia estat un altre efímer palau reial de Barcelona, testimoni de sobirania. De mica en mica s’aniran aplegant tot de camions i camionetes amb connexió via satèl·lit i periodistes amb tota mena de càmeres i enginys telemàtics procedents dels cinc continents, d’altres sobiranies. Se sentiran cada vegada com ronquen més fort i més animadament els escamots de ciutadans independentistes aplegats al passeig de Lluís Companys, de groc vistent, fent onejar les estelades de la sobirania, proferint càntics i proclames en favor de la sobirania republicana de Catalunya. Amb pas simètric s’aplegaran davant la façana principal del Parlament, per la seva banda, els mossos de l’Esquadra endiumenjats, copalta i espardenyes, pintats de blau i vermell, els antics colors de la Coronela de Barcelona que fou l’últim uniforme de l’exèrcit català durant la desfeta de 1714. Curiosament són també els colors del Futbol Club Barcelona. Aniran abanderats amb el Senyal Reial, conegut popularment com senyera de les Quatre Barres, l’antic emblema de sobirania política de la nostra monarquia i que avui és bandera de tota la nació, per donar continuïtat històrica a l’Estat català, a la realitat nacional d’aquest país.
Un col·laborador del president Josep Tarradellas em va explicar una vegada la visita oficial a Catalunya, corria l’any 1978, del primer president de la Junta Preautonòmica d’Andalusia, l’excel·lentíssim senyor Don Plácido Fernández Viagas, nascut a Tànger. El mandatari andalús havia protagonitzat una dura polèmica amb Tarradellas a través dels mitjans de comunicació sobre el dret dels andalusos a mimetitzar per al seu autogovern les mateixes competències i formalismes que els catalans. Se sentia alarmat, i potser envejós, pel fenomen polític del catalanisme, font, en la seva opinió, d’intolerables privilegis, i en especial, per les formes presidencialistes, per la vella litúrgia separatista del dirigent català. Tarradellas, emulant la figura de Charles De Gaulle, donava molta importància al protocol, a la sagnant dignitat del càrrec heretat del president Companys, a les formes externes de sobirania a les que Catalunya hi podia tenir dret arribat el moment oportú. Recordem que, en aquella època, fins i tot el PSC de Joan Raventós defensava el dret d’autodeterminació. La recepció de l’hoste del sud va ser fastuosa, més bizantina que catalana, i Tarradellas va voler mostrar la millor imatge possible de Catalunya i del seu Govern. A l’entrada del Palau de la Generalitat, un escamot de mossos de l’Esquadra, amb uniforme de gala, coberts amb el capot de l’uniforme reglamentari, van rendir honors als dos presidents. Van passar revista parsimoniosament. En acabar, mentre s’enfilava per les escales que menen al Pati dels Tarongers, Don Plácido va comentar discretament a un membre del seu seguici: “¡Coño, hasta Guardia Mora tienen!”
Avui, al Parlament de Catalunya, les formes del poder, de la sobirania, seran les autèntiques protagonistes com assegurava fa unes hores per televisió el professor Agustí Colomines. És, en certa forma, el que Francesc Cambó va explicar a N’Alfons XIII: “pasará este Parlamento. Desaparecerán todos los partidos que están aquí representados, caeran régimenes pero el hecho vivo de Catalunya subsistirà”. Avui els diputats independentistes han de complir amb el seu deure de continuïtat, de legitimitat, d’acord amb la sobirania popular. Han de restaurar en el seu càrrec al president Carles Puigdemont, Carles el Desitjat, Carles l’Exiliat que no l’Absent. Es tancarà així el cercle com en una novel·la artúrica, es restituirà la sobirania com si fos un auguri realitzat. És la fascinació que la política de totes les èpoques, sempre canviant, té per allò que és estable, per les formes, pels rituals, per la consistència al llarg del temps. A continuació, un cop proclamat Puigdemont, ja es poden desfermar totes les fúries de l’infern que l’independentisme s’haurà consolidat amb una tossuderia tan pacífica com temible.