Se’n va anar en un dia molt clar, ho canta Raimon i és veritat que el noi gamba, sempre cosmopolita. El que no sabíem és que, sense adonar-se’n, aquell angelet anomenat Joan Manuel Serrat de tant anar-se’n ha continuat caminant i caminant fins que s’ha trobat, oh sorpresa, on hi ha en Rajoy i ja no sé si tornarà. Al Poble Sec ignoro si el veuen gaire. O si té prou forces per seguir trescant cap a altres indrets. O si ja es queda allà, on hi és també la Isabel Coixet, la Nuria Amat i tots els intel·lectuals que estan en contra d’aquesta revolta perquè, ultratge, s’ha fet sense ells. La revolta dels catalans no ha tingut en compte —i cal denunciar-ho— els problemes d’agenda d’aquestes personalitats tan ocupades. No ha previst que en siguin protagonistes ni tan sols els ha demanat opinió. Aquests intel·lectuals progressistes de Catalunya estaven perfectament preparats per a una altra insurrecció, però amb garanties, no per a aquesta que és una revolució burgesa. Estaven preparats per a l’altra, on vas a parar, per a la revolta que anunciaven els llibres de teoria marxista i que, primer, malauradament suposaria molts morts però, al final, desembocaria en l’anhelada revolució de classe i més tard en la societat socialista perfecta. Aquest canvi polític sí que el volien perquè ja hi tenien reservada una llotja, com si fos al Liceu, la llotja de l’aristocràcia de l’art internacionalista i moralment superior a tots els altres. Una llotja en què mai no pensaven admetre gentussa com ara el pobre Paco Ibáñez, naturalment, en tot hi ha classes i jerarquies.

El que no entenen gaire és com ens hem atrevit. ¿Com hem gosat organitzar tot aquest festival sense la calorosa fraternitat dels altres pobles d’Espanya, tenint en compte que coneixem bé en què consisteix la solidaritat dels altres pobles peninsulars? ¿Com no hi hem reservat un lloc de comandament als capitostos del PSC i d’Iniciativa per Catalunya? ¿Com algú ha gosat llançar una totxana contra un vidre, contra un dels seus vidres tan nets? A més a més, segons diu la premsa de Madrid, algú va fer malbé en una biblioteca pública catalana un llibre de Juan Marsé perquè no està d’acord amb la independència de Catalunya. D’aquí a uns dies, per a determinada premsa, ja seran diversos els llibres que hauran estat maltractats i més tard diran que l’independentisme és violentíssim, i que crema grans quantitats de llibres... com els nazis, clar, en enormes fogueres sacrificials. És el que sempre hem tingut els catalanistes, odi als llibres. De fet no sabem llegir ni escriure. Aquest article, per posar un cas, l’ha fet una màquina.

A Madrid parlen dels catalans “de bien” i dels altres. Fins i tot dels “bons catalans i dels dolents”. Serrat és “de bien” i Maria del Mar Bonet no és “de bien”, tu, es veu que això va així ara. Parlen del pronunciament de Rajoy, d’empènyer al Govern de l’Estat a fer el que ha de fer. Que cal donar un cop, un cop, sí senyor... un cop d’autoritat davant de la “ausencia testicular del Consejo de Ministros”. Ara només parlen d’això. Ara estem arribant a una nova fase perquè rendir-nos es veu que no, no ens rendim. Enganyar-nos no ens enganyen i tampoc no ens fan por. No hi ha manera que es desfermi la violència incontrolada, ja en parlen, ja, ja diuen que seria un pena que passés, però, els catalans fem sempre el contrari del que s’espera de nosaltres. I la tieta del Serrat passa del nebot, està amb les amigues fotent-se un suís i després es fotrà rèflex i anirà a alguna concentració amb l’estelada. (Continuarà)