Tants anys ensenyant a Nova York i al professor Xavier Sala i Martín encara se li nota que procedeix d’un país d’indocumentats, d’Espanya, com s’hi diguéssim, on els títols semblen més que importants, imprescindibles. Un país on el president del govern i l’encara cap de l’oposició tenen títols acadèmics fraudulents o sospitosos, on l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, presumia de ser advocada. Burra, però advocada nostra titulada. Per això, primer, XS i M va blasmar Volodímir Oleksàndrovitx Zelenski ja que es veu que aquest senyor és curricularment còmic, actor, gentussa, vaja, i per això després es va veure moralment obligat de fer una tuista de pública disculpa, escrita amb el millor estil, el del remordimiento español. El president Zelenski ha demostrat ser una benedicció i un heroi ucraïnès, que per una banda recorda Zbigniew Zamachowski, l’actor que encarna l’antiheroi Karol Karol a Tres colors: Blanc, la cinta immortal de Krzysztof Kieślowski. I que, per l’altra, fa de Macron millor que Macron mateix, perquè el que XS i M ha oblidat és que en el món de la impostura política no hi ha res millor que un doble, que un Doppelgänger, que un professional del teatre. Precisament perquè del que es tracta és de no fer comèdia, precisament perquè el que cal és semblant convincent i no un complet farsant, mai no estarem en millors mans que en les d’un actor digne d’aquest nom. Perquè l’actor, a diferència del polític, sap que està en fals, sap que interpreta un paper i per això desenvolupa una certa prudència, un cert esperit autocrític, un determinat pudor, un cert sentit del ridícul. L’actor que fa de president d’Ucraïna sap com despertar una imatge positiva. Donald Trump o Vladímir Vladimiròvitx Putin, no pas, en absolut. Mai.

No és una bona idea que les eleccions polítiques vagin convertint-se en una mena d’oposicions on guanya, anant molt bé, el més llest, el que té més títols i capacitats. Perquè ningú no sap avui, i no ha sabut mai, qui és el millor governant abans de començar. Només cal veure de quina classe de material humà està feta la inquietant casta de funcionaris ⸺perfectament titulats⸺ de les institucions europees. Hem de ser valents i hem de constatar que avui som davant d’una manifestació diabòlica o encara pitjor, irracional i absurda, cega, que serveix el pitjor enemic de la llibertat ciutadana, la pèrfida burocràcia. Franz Kafka tenia raó i estem en mans d’una inèrcia cega i destructiva, la dels estats burocràtics que mai no serveixen els ciutadans que els financem sinó que se serveixen només a ells mateixos.

Recordem el conegut cas feridor de l’infant de Parma, magníficament reportat en un llibre per Elisabeth Badinter, filla de Marcel Bleustein Blanchet, una de les cinc-centes grans fortunes de la França actual. Un cas pràctic del que fou l’educació en el Segle de les Llums, l’època de la intel·lectualitat arrogant i pagada d’ella mateixa. Una educació que mai va ser conscient dels seus límits. Ferran de Parma fou educat amb la millor formació per esdevenir el millor governant de la seva època, savi, honrat i competent. Per això rebé l’ensenyament més modern possible, el més il·lustrat, de la mà dels millors professors i d’acord amb els principis que inspirarien després la Revolució Francesa. L’infant, certament, tenia la millor disposició, era intel·ligent i despert, treballador i mostrava el millor dels caràcters. Però tot plegat mai no és suficient. Ferran esdevindrà un governant culte però supersticiós, íntimament desgraciat, insegur, infantil, atrapat per l’obscurantisme i per l’Església més reaccionària i immobilista.

El còmic Zelenski és l’heroi dels nostres dies perquè ha entès millor que ningú l’autèntica dinàmica de la història. Perquè ha entès que la vida humana és sempre un exercici de moderada ironia. De la ironia que ens recorda que les conviccions personals són imprescindibles. Les accions dels homes, tot sovint, produeixen resultats completament diferents dels que es preveien. L’atzar i l’imprevisible són els que ens governen, en una part molt important, determinant, per això no podem fer excessives previsions. L’antropòleg Clifford Geertz va descobrir una societat antiga que se sentia fascinada, com la nostra, per la possibilitat de fixar prèviament el futur de la comunitat. Per això l’illa de Bali creà abans de la colonització un sorprenent estat polític que consistia, ni més ni menys, en una representació teatral. Un retrat vivent de símbols, mites, rituals i cerimònies, anomenat negara o estat balinès. Res a veure amb les tiranies ni amb els estats burocràtics. Ni tan sols fou un govern tal i com l’entenem avui. Fou una empresa col·lectiva, un espectacle organitzat, un estat-teatre on es dramatitzaven les obsessions dominants d’aquella societat. I que es veu que eren dos: la desigualtat social i l’orgull de formar part d’un determinat nivell social. La ciència política hauria d’invertir més en estudis culturals i, potser, entendria millor, la gran necessitat social que tenim tots plegats de personatges nobles i trempats com Zelenski.