Suposar que els jutges són imparcials i mancats d’idees polítiques actives —i reactives— és una superstició sobre la qual es fonamenta tot el nostre sistema legal, aquí i a tot el món civilitzat. Els ciutadans honrats no sabíem, fins ara, gaire de lleis. La majoria dels habitants del nostre país fuig dels plets i dels jutjats com de la pesta, però vet aquí que som al cap del carrer, ara ja hem arribat fins aquí, i ens hem atrevit a mirar la judicatura a la cara. Ens hem atrevit a pensar. Quan s’afirma que els jutges, molt majoritàriament, són imparcials, ens adonem que estem penetrant en el territori beatífic de la fe més integrista. Si es tracta d’un dogma de fe, en qualsevol societat lliure, crítica i emancipada, tothom té el dret de creure, si així ho vol, en la virginitat de santa Maria verge, en l’existència de plats voladors o en la pervivència d’Elvis Presley. Però, per la mateixa raó, es fa difícil d’entendre, ni amb la millor de les disposicions, com aquesta fe es pot exigir, com es pot obligar al personal que cregui, que confiï, que estigui convençut del que l’experiència quotidiana, la informació lliure de la premsa i el sentit comú, li desmenteixen a cada moment. Com a ciutadà i com a contribuent la meva consciència és meva i no em pot ser usurpada. I, en consciència, per més que es digui que la imparcialitat dels jutges és una garantia essencial de la seva funció jurisdiccional, per més que el Tribunal Constitucional espanyol hagi establert en la seva sentència —la paraula ‘sentència’ ja es veu que busca intimidar-nos amb pirotècnia verbal— número 60/1995 que “sense un jutge imparcial, no hi ha, pròpiament, procés jurisdiccional”, el fet és que tota l’administració de la justícia, tota la construcció intel·lectual de la legalitat, té un greu problema de credibilitat, de legitimitat social, de versemblança lògica quan es vol aplicar sobre éssers pensants.

Efectivament. Per una banda, els partits Ciutadans, PSC i PP s’omplen la boca amb la llei —confonent-la amb punició i repressió—, exigint la retirada dels llaços grocs en favor d’una suposada neutralitat de l’espai públic, i precisament aquests partits no aprecien una manca de neutralitat en els jutges que anomenen “nazis” els independentistes. Ben al contrari, els aplaudeixen i els defensen. És curiós. Els partits espanyolistes diuen que els jutges són imparcials i independents, però ¿com poden ser independents d’Espanya i de l’espanyolisme, per exemple, si no ho som ni els independentistes, algú ho pot explicar? I, si malgrat totes aquestes evidències, per ventura, fos cert que la ideologia i les conviccions polítiques no tenen cap protagonisme ni relleu en l’exercici de la justícia ¿com s’explica que existeixin, legalment constituïdes, cinc associacions professionals de jutges espanyols diferenciades entre elles, diferenciades per la ideologia? Si Jutges per a la Democràcia, posem per cas, es defineix com una associació de jutges d’esquerres deu ser perquè ses senyories consideren que el socialisme és una ideologia beneficiosa per a l’exercici del seu ofici. ¿O només és beneficiosa per a la seva promoció professional? De la mateixa manera que ser independentista és molt perniciós per a ser jutge, com sap molt bé el jutge Santiago Vidal i Marsal, represaliat per fer el que li donava la gana amb el seu temps lliure. Com més es judicialitza la política més anem cap a una teocràcia judicial, cap a una dictadura en la que els ateus estem condemnats si obrim la boca. El cas de Valtònyc ho corrobora.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat