Quan el camarada Ióssif Stalin, el gran científic social, el preclar lingüista, el geni militar, el gegant de la intel·ligència, el tità de la lluita obrera, va adreçar-se, entre tempestuosos aplaudiments, al plenari del XIXè Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, el 14 d’octubre de 1952, va venir a dir que el món es divideix entre comunistes i imperialistes. I que parin vostès de comptar. O el que és el mateix, que això de la dreta i de l’esquerra només són distincions de les democràcies burgeses, de les democràcies liberals, al capdavall, tots, dreta i esquerra, una colla infame de fatxes, una gentussa innoble que viu de xuclar-li la sang a l’angèlic proletariat. Segons Stalin, el sangonós carnisser, el campió de la demagògia, el dictador sense escrúpols, el paranoic inhumà, l’impostor intel·lectual, per a un comunista autèntic, tots els que no són comunistes són enemics mortals, pensin el que pensin. De fet ni tan sols pensen, són prehumans, inferiors a l’home nou, perquè l’únic pensament autèntic és el que emana del materialisme dialèctic. Els que no segueixen “els grans ensenyaments de Marx, Engels, Lenin i Stalin, far de tota la humanitat que assenyala el camí del desenvolupament de la civilització mundial”, segons les paraules de Georgy Malenkov, una altra perla del PCUS, només són gent que ha de ser exterminada. Enemics, tots, del gènere humà, començant pels tenebrosos insolidaris de la dreta conservadora democràtica, als que se’ls confon maliciosament amb els reaccionaris o feixistes. No hi fa res que Churchill s’enfrontés als nazis, són igualment uns nazis i ja està perquè ho diu Stalin. I els socialdemòcrates, també van pel mateix camí. No són més que “social-feixistes”. I els de centre, cosins germans, “gossos de guarda” de la reacció. Tothom està exclòs de la veritat excepte els comunistes. Un anatema general que recorda la podridura intel·lectual de l’Església Catòlica, en la qual Marx s’identifica.

Els comunistes i les comunistes poden votar juntament amb el partit de Puigdemont per fer caure el govern de Rajoy però no poden fer aliances d’emergència nacional juntament amb ERC i Junts per Catalunya?

Si els comunistes i paracomunistes d’avui tenen un mínim respecte per la seva pròpia història i per la seva, diguem-ne, ideologia, quin sentit té aleshores voler pactar sempre amb el PSC i mai amb Junts per Catalunya? Puigdemont és de dreta i Iceta és d’esquerra? Per què, si són el mateix? Però, va, vinga, avui estem de bon humor, suposem que sí, diguem que sí, que Puigdemont, el rebel irredempt, és de dreta i Iceta, el lacai del sistema i de l’espanyolisme, és d’esquerra. ¿Els senyors i senyores comunistes ens volen fer creure que, per motius d’excepcionalitat històrica, Stalin, l’astut Stalin, va poder signar un pacte ignominiós amb Hitler, però els comunistes catalans avui no poden fer costat a governs d’unitat nacional catalana per resistir el cop d’Estat permanent d’Espanya contra la democràcia catalana? Estan segurs que no estan fent el joc al projecte ignominiós de José María Aznar de dividir i de debilitar totes les forces del catalanisme polític? Els comunistes i les comunistes poden votar juntament amb el partit de Puigdemont per fer caure el govern de Mariano Rajoy però no poden fer aliances d’emergència nacional juntament amb ERC i Junts per Catalunya? Realment és molt curiós. ¿I quan Iniciativa per Catalunya acomiada els seus treballadors i els paga una ridícula indemnització de 12 dies per any treballat fins a un màxim de 12 mesos, a l’hora de la veritat, a l’hora dels calés, aquests eurocomunistes tan simpàtics són de dreta o d’esquerra? ¿O només són d’esquerra pel que els interessa i de dreta pel que els convé? La unitat d’acció política entre les forces contràries al 155 no els convé? Per què?

Dit tot això, més enllà de les proclames, més enllà de la xerrameca, Poble Lliure, el component de la CUP, ¿podria, potser, tal vegada, si no és molèstia, platejar-se, -a veure com ho dirien ells...-  un marc resolutiu que pogués explorar la possibilitat, remota, des del record emocionat a Marx i tenint en compte el precedent, del Front Republicà de 1936, de fer costat a la majoria independentista de la cambra? ¿Un cop foragitat Artur Mas de la presidència de la Generalitat, Poble Lliure, tal vegada, podria canviar d’estratègia i convergir -ai, no, no, convergir, no, ratlla, Galves, per favor- coordinar-se amb els altres partidaris de la sobirania nacional perquè no ens estomaquin més? S’acosta una bona confrontació que no deixarà ningú indiferent, però com que mai no creieu el que us dic, continueu amb les vostres coses. Perdonin les molèsties. Atentament, els saluda una persona que va treballar fa molts anys al comunistoide setmanari Le Monde Diplomatique i al que no van indemnitzar mai perquè no tenia contracte. Res, cosetes que fa la gent de dreta.  

Jordi Galves
República belga (206) Qui ho té més perdut? Segur? Jordi Galves
Jordi Galves
República belga (205) L’Espanya ètnica Jordi Galves