El Pros, el Gran, el Valent, l’Audaç, l’Irreductible, l’Insubornable, l’Indomable, el Benaimat, l’Emotiu, el Digne, el Tenaç, el Sagaç, el Llibertador, el Restaurador, l’Humanitari, el Malson, el Torracollons, el Viu, el Molt Honorable Senyor Carles Puigdemont i Casamajó, amb el seu posat murri, el seu gest juvenil, la seva determinació i coratge, encarna com ningú la sobirania de Catalunya; representa, com mai cap altre dirigent, la decència i respectabilitat de la nostra nació mil·lenària. La nostra pervivència. És estimat i respectat com cap altre home públic, i desperta molta més credibilitat que cap dels periodistes que el critiquen només per ser independentista. Puigdemont no només és un fenomen polític d’abast internacional que ha aconseguit sobreviure i derrotar els seus perseguidors, també és un fenomen en la història contemporània de Catalunya, perquè suscita un profund orgull entre els seus partidaris, perquè és el polític que ha retornat a molts la confiança en la política representativa, en la regeneració democràtica. I, sobretot, perquè és l’únic president de la Generalitat que ha aconseguit abandonar la dinàmica del martiri, de la reivindicació estèril i de la frustració, per esdevenir un guanyador. Carles el Victoriós.

La maquinària propagandística de l’espanyolisme, des de grans i poderosos mitjans de comunicació, ha desfermat una allau tan desmesurada, tan parcial i tan injusta, tan brutal, tan equivocada, contra el president Carles Puigdemont que, al final, ha aconseguit exactament els efectes contraris als que es perseguien. Mirant d’enfonsar el seu prestigi i de destruir-lo com a dirigent polític, l’espanyolisme ha convertit Carles l’Audaç en una figura simbòlica de Catalunya, ja gairebé intocable, enormement respectada pel conjunt del catalanisme independentista. La injustícia i la persecució policial i política que ha caigut sobre un home indefens com ell, sobre un home que va voler donar la veu al poble a través d’un referèndum, sobre un home que va rebutjar l’ús de la violència i que va negar-se a fer intervenir els Mossos de l’Esquadra durant els Fets d’Octubre, ha estat letal per al camp espanyolista. Encara que l’acusin de líder messiànic, tothom sap que els responsables d’haver mitificat Carles Puigdemont són els seus perseguidors. L’acarnissament salvatge sobre el gran president no ha fet altra cosa que despertar, arreu del planeta, innombrables mostres de simpatia i de solidaritat amb la víctima, com avui mateix s’ha pogut veure en la roda de premsa celebrada a Brussel·les pels presidents Puigdemont i Torra. No semblava que les acusacions de totalitarisme, de nazisme, de populisme, que fan córrer els mitjans de comunicació espanyolistes hagin tingut gaire ressò en la trobada d’avui amb els periodistes a la capital d’Europa. Entre l’actitud de respecte que la premsa internacional ha exhibit fa poques hores amb Puigdemont i Torra i la hostilitat que suscita una figura com Marine Le Pen, hi ha un oceà, un univers. Hi ha, clarament, un principi de realitat i de justícia informativa.

La figura presidencial té a Catalunya una gran importància, perquè és un país sense Estat que hi té en contra l’Estat, perquè és un país amb la llengua i la cultura desballestades, un país amb greus problemes econòmics i socials, un país que gairebé no té res. Però que té un president. A la manera francesa, la figura presidencial catalana és gairebé monàrquica, venerable, ja que encarna la nació, la seva honorabilitat, la seva dignitat. Els catalans quan respecten el president es respecten a ells mateixos, per això el reverencien i el consideren. Li ofereixen nadons perquè els petonegi, perquè els beneeixi, durant les visites oficials com si fos un monarca taumaturg; això encara ens queda de l’Edat Mitjana. És per aquest motiu que al president de Catalunya se li poden perdonar moltes coses menys una greu manca de decència, d’exemplaritat, com podria explicar per pròpia experiència Jordi Pujol. O el rei Joan Carles I, en un altre sentit. Amb l’errònia represàlia, amb el càstig, que va suposar l’aplicació il·legal de l’article 155 de la Constitució espanyola, ara Catalunya ja no té un president, ara en té dos. Dos que treballen plegats per a la independència nacional. I Puigdemont cada dia està més per sobre del bé i del mal, és més intocable i més respectat. Sembla un Emmanuel Macron, una figura internacional positiva i ben valorada, que fins fa un any no teníem. Certament, l’independentisme hi ha sortit guanyant des de l’u d’octubre, no tenim cap mort al damunt de la nostra consciència i les expectatives d’èxit són immillorables.