...no, si no dic res, jo, és que jo el que volia és que en Puigdemont vingués aquí, oi? a Estrasburg, amb un lliri a la mà i que el detingués la policia espanyola per sorpresa. Que s’hagués muntat un gran merder, ja seria hora, amb crits i corredisses i porres. Amb gendarmes francesos i la Guàrdia Civil, algun helicòpter també. I molta èpica, moltes càmeres, molta expectació. M’agrada l’espectacle, què voleu fer-hi, m’agrada el drama, la sang i el fetge. La boxa. Els toros. Sóc un home de veritat. Quan hi ha un accident a l’autopista jo sóc el primer en quedar-me a mirar, allà palplantat, sense fer res ni ajudar, perquè, jo, jo, la veritat, vaig a la meva, què m’heu d’explicar, bah. En aquesta vida si no vas a la teva et foten ben fotut. Ningú fa res per res. I tant. El món és una lluita constant, el món és competició i per això m’exciten els espectacles de l’egoisme humà, els espectacles en els que es confirma, un cop més, el que us estava dient, que no em voleu escoltar però que aquí ningú fa res per res. Aquí, tot això són interessos creats, aquí tothom va a la seva. Ens volen fer creure que en Puigdemont és un idealista, que és una mena de Robin Hood com va dir l’altre dia aquella mandonguilla del Galves. Serà idiota? Un Robin Hood?

A mi, precisament a mi, me la fotreu, sí, home! Jo que sóc més espavilat que tots vosaltres, a mi que mai no m’enganya ningú, ni la dona ni ningú. Sóc molt llarg, jo. I és que si penses malament sempre encertaràs, la vida és una punyetera selva i qui no ho vegi així està molt equivocat. Aquí tothom deu tenir un sou o un sobresou o si no, de què viuen? Doncs del qüento. Aquí tots a viure del qüento mentre paga el poble. Tinc un amic que sempre està molt ben informat que m’ha dit que en Puigdemont, el poca-vergonya menja cada dia en els millors restaurants de Brussel·les musclos amb patates fregides i vi blanc. En parlen les notícies d’això, oi que no? No tenen informació privilegiada com la que tinc jo. Aquest viu d’enganyar la gent. Ei, i no ho critico, eh, jo, la veritat, faria el mateix. Jo enganyaria tothom que pogués per demostrar als altres, perquè quedés clar que no sóc cap desgraciat. Que encara que no ho sembli jo sóc algú, que a mi no em trepitja ningú. Si la gent és tan burra, no és culpa meva.      

Mira que li han dit de tot per provocar-lo, eh, tu, Puigdemont, a que no tens collons de venir, que ets un nena, un tros de marica, no vas dir que series a Estrasburg? Jo en el seu lloc hauria reaccionat, per dignitat, però ell no. De moment no apareix. De moment, res de res. Això està ple de policia. Puigdemont ens ha traït, tu, ha mentit un cop més al poble de Catalunya, no ha fet el que havia de fer, venir aquí i lluitar, tot sol, com un home, suïcidant-se si cal pel seu país. Va dir que tornaria a Catalunya i no ha tornat. Va dir que proclamaria la independència i després la va mantenir en suspens. Això és un líder? Bah. La gent és molt covarda. Estan enganyats, adoctrinats, tots. Van prometre la independència en 18 mesos i al final no tenien res preparat, ni estructures d’Estat, ni havien parlat amb ningú. Tot era una estafa per vendre moltes samarretes de l’11 de setembre. Una aixecada de camisa.

Idealistes ho eren els que van fer la Guerra Civil. Com el meu avi, que mai no es va queixar de res, que mai criticava els del seu bàndol, només es cagava en Franco sempre que podia. Pobre avi. Un altre enganyat. I a la Guerra va passar tres quarts del mateix. No tenien res preparat, deien que tenien controlada la situació però no la tenien i els militars es van sublevar. I quan es van enfrontar als del bàndol nacional, no anaven ben preparats, igual que els indepes aquests. I es barallaven entre ells, als temps de la República igual que ara, tothom estava barallat amb tothom i es feien més la punyeta entre ells que no pas a l’enemic comú. Els anarquistes i els comunistes sempre com el gat i el gos. Com no havia de guanyar en Franco? És clar que va guanyar i els va trinxar. No hi havia res preparat, ni per a la independència ni per a la Guerra Civil. L’única diferència és que ara tothom es queixa, ara tothom vol que tot estigui, primer, tot ben organitzat, amb uns bons plànols, amb un projecte ben definit. I és que els independentistes es queixen de tot, són molt negatius. No com jo, que jo mai no em queixo de res. Jo gairebé no parlo per no discutir. Si volen fer la independència jo la faria ben ràpid, és molt fàcil de fer una independència. No en saben pas, no pensen amb el cap. Mira, s’agafa i, sense manies, s’agafa i...