Resigneu-vos, somiatruites, no hi ha solució, el món no el canviareu. Haureu de suportar l’Espanya de la corrupció i de la pandereta, l’Espanya agressiva i colonial, la repressió de la guàrdia civil i el corcó de La Vanguardia pels segles dels segles. No hi ha alternativa possible. D’això ens volia convèncer ahir el periodista Francesc-Marc Álvaro en un article estrident, escrit amb la mateixa convicció que fa un temps havia impulsat el llibre independentista Claus sobre la independència de Catalunya. I, a sobre, escrit per la mateixa motivació. Per diners. I amb la mateixa solidesa intel·lectual que el seu gran altre llibre, Per què hem guanyat. 127 dies que van canviar Catalunya. Del 24-M al 27-S. Álvaro està decidit a ser el piròman i el bomber, el virus i el metge, l’estratega genialoide de la França ocupada. A favor de Vichy si guanya Hitler, a favor de De Gaulle si guanyen els aliats. Vive la France!

En realitat, els valors d’Álvaro són els mateixos valors morals i intel·lectuals, idèntics, del general Franco entre la sublevació de 1936 i la visita del general Eisenhower el 1959. L’immobilisme i l’oportunisme. Sempre a favor del poder i del calé. Falsa noblesa. Ridiculitzant una vegada més l’anhel de canvi, de millora de la immensa majoria de la societat catalana d’avui. Com si Felipe González no hagués guanyat les eleccions de 1982 presentant-se com una esperança, com la voluntat irreprimible d’anar més enllà del règim anterior. Com si el primer tripartit d’esquerres que va governar la Generalitat, amb Pasqual Maragall al capdavant, no hagués respost a la necessitat d’anar més enllà del projecte autonòmic de Jordi Pujol. Aquesta és l’autèntica fórmula secreta que té Carles Puigdemont a Waterloo. És la il·lusió de sortir-nos-en, la voluntat de mirar endavant. Que malgrat els errors i els retrets que tots, tots, podem fer-li, a Puigdemont, com a qualsevol altre polític, no hi ha res que ens motivi més que deixar Espanya i el seu règim absurd i arbitrari, empobridor i anticatalà. Puigdemont és una esperança i una possibilitat real de canvi, mentre mantingui les elevades xifres d’adhesió popular que li atorguen totes les enquestes. És molt més que un visionari perquè gaudeix de la confiança de molts electors, perquè ha elaborat un discurs polític i una explicació de la història recent de Catalunya que convenç. Que convenç força més que un fantasmagòric govern d’esquerra a la Generalitat de Catalunya, probablement tant decebedor com el fals govern progressista de Farsánchez i d’Iglesias a Madrid.

No és cert que Puigdemont sigui el net polític de Pujol. En primer lloc perquè no exerceix cap hiperlideratge com el fundador de CDC. Sobretot perquè no té ni diners del seu patrimoni personal ni l’aval dels forts poders econòmics de Catalunya, indispensables per a un lideratge fort. No hi ha ciment polític més resistent que els diners. Puigdemont només compta amb el suport popular i prou, un suport difícil d’aconseguir i facilíssim de perdre en qualsevol error o moviment d’estratègia política. Puigdemont no és absolutament res sense l’escalf de la gent que l’ha convertit en el president més estimat, admirat, de la història de Catalunya. Que l’ha convertit en Carles el Gran. I perquè és capaç de superar, com Angela Merkel, com António Costa, com Justin Trudeau, el vell esquema entre dreta i esquerra, que ja no serveix, que no explica la realitat política que vivim cada dia. Puigdemont té tant l’aval de forces de centredreta com de forces inequívocament marxistes i d’esquerra liberal. La diferència que hi ha avui entre la dreta i l’esquerra europees parlamentàries és la mateixa que existia, al segle XIX, entre Antonio Cánovas del Castillo, cap del Partit Liberal Conservador, i Práxedes Mateo Sagasta, cap del Partit Liberal Fusionista. Una diferència inexistent, una fabulosa quimera.