Hi ha qui té por, paüra, i veu l’independentisme polític caient pel pedregar, empentat pels més radicals i sorruts, hi ha qui tem un separatisme exaltat per núvols de falcons carnissers i violents. Ai, ai, poseu-m’hi cante jondo, sisplau, quin dolor més gros, ai, ai, quina pena més negra, la fatalitat ja és aquí com una maledicció gitana. El drama neix quan una imaginació fèrtil acaba fent detonar la por més incontrolada, fins que es transforma en pànic incontrolat. Ja ha esclatat una nova guerra civil, ai, ai, pum, bum i pixum, ai mareta, Santiago i tanca Espanya, va Santiago, au va, la porta, tanca-la d’una vegada, o almenys posa-li barrots a Gibraltar, que els enemics interiors s’han aliat amb la pèrfida Albió. Tanca Espanya, va, tanca-la, Santiago. 

També hi ha qui voldria que el separatisme tornés a ser cosa de coloms grassos i repapats que es passen el dia parrupant tendres amoretes, com per exemple a La plaça del Diamant, una novel·la que ensenya coses de profit, principalment desconfiança cap a bèsties que semblen més amables només perquè són vegetarianes. Els coloms tenen altres inconvenients, tots els coloms, fins i tot els missatgers. L’independentisme només és violent en la imaginació dels perseguidors de Catalunya, dels que fa segles que busquen pretextos per fer amb nosaltres la mateixa neteja ètnica que van aconseguir en determinades altres zones del planeta. Ara com ara els separatistes més durs només han tirat pedres i han cremat escombraries, poca cosa, res significatiu entre les grans onades de la història, entre l’escuma dels dies. Precisament per això els diaris de Madrid avui tornen una vegada més amb l’enganyifa del terrorisme estelat, amb la criminalització embogida del president Torra. Pensen que és el polític més feble en aquesta banda del Mississipí, i per tant el més vulnerable, el més fàcil d’eliminar. Santiago, collons, la porta, vols fer el fotut favor? Que ja comença a fer fred.

Amb la desunió de l’independentisme polític, un cop escapçat de manera precària a través de la cruel repressió de l’Estat, no s’ha afeblit pas el moviment. Ben al contrari. Sempre s’havia dit que era, que és, una dinàmica política que va de baix fins a dalt i no a la inversa, que tota aquesta moguda no és cosa de quatre manipuladors del poble sinó l’esclat d’un procés d’alliberament nacional, d’un procés llarg, molt antic, que té els seus orígens més identificables a partir de la guerra entre Estats Units i Espanya. Ho recorda l’estelada. I van pensar en un determinat moment que sense Mas ni Pujol s’acabaria el malefici però, quina bona fortuna per a nosaltres... va ser gràcies a Espanya que tots vam poder conèixer Carles Puigdemont. I després d’enderrocar el president legítim va venir el president Torra. I si al final el descavalquen en vindrà un altre, una altra. Com l’Hidra de Lerna, que en tallaves un cap i en sortien dos. Com que s’ha acabat la unitat independentista ara tothom va a la seva. I no hi ha cap jerarquia. Ara tens els que fan cas d’aquest i els que fan cas de l’altre. I els que no són d’aquest sinó del de més enllà. És impressionant com el poble s’organitza ell mateix i no espera que ningú el mani. Tens els que segueixen el camí de Tsunami Democràtic i els que no. També tens CDR que fan la seva i a la seva manera, incontrolats i que serà difícil d’integrar a cap disciplina. L’independentisme és pacífic i continuarà pacífic, orgullós d’ell mateix, però no tenim cap Gandhi, no tenim cap líder que aplegui les diferents sensibilitats del país al voltant d’una única estratègia. “Us penseu que som uns vàndals radicalitzats sense capacitat de raonament”, em deia ahir un cederrista indignat. “Ja us ho trobareu. No us necessitem per a res. En Llarena, en Marchena i tu tindreu una gran sorpresa. Sou tots els mateixos”.