Muntanyes del Canigó, fresques sou i regalades, sobretot ara mateix, ara que ja no voldràs parlar de Perpinyà, des de diumenge passat, la fatxa, de Perpinyà, capital de la vergonya catalana. Els mitjans de comunicació espanyols —tots plegats especialistes en ideologia d’ultradreta i en l’Alemanya nazi— no diran la veritat. Com àliga que a l'àliga acompanya. No diran pas que a la Catalunya espanyola, que aquí on vivim, el vot independentista val menys que el vot espanyolista. O que el vot urbà de Ciutadans també recull molt de vot fatxa, anticatalà, com bona part del vot del PP, com el vot al PSOE amb una E tan grossa com els senyals d’un toro d’Osborne. Aquí de fatxes n’hi ha per tot arreu i de tots els colors, perquè ens hem tornat molt europeus, molt tolerants i civilitzats, amb els nouvinguts potser no gaire, o amb els drets de qualsevol mena de minoria tampoc, però amb el fatxa és diferent, perquè sempre estem disposats a entendre’ns-hi. Al capdavall el fatxa, o la fatxa, és, ni més ni menys, la mare que ens va parir, o fins i tot l’àvia, o el pare o qualsevol altre membre de la nostra família que ens sabem de memòria.

Sabem perfectament que, d’alguna manera, tots venim del fatxa de la mateixa manera que també venim del mico, procedim directament del vell cervell reptilià, de la brutalitat, de la violència i de la ignorància de l’humanoide atrapat per les pulsions. Som tan animalistes i tan ben pensants, tan progressistes, que no volem admetre que el goril·la que duem a dins no és un goril·la qualsevol. És un goril·la més fatxa que Jean-Marie Le Pen, i no ho volem acceptar de la mateixa manera que el fatxa, al seu torn, no admet que la filla li hagi sortit lesbiana i tingui una nòvia negra. Fem veure que no tenim pràcticament fatxes a Europa, ens estranya molt. I ens sorprèn que apareguin, com ens sorprenen les taques d’humitat a les parets de casa, o que la maleïda tapa del vàter hagi aparegut inexplicablement oberta. Entre tots fem veure, ens imaginem, somniem, que la rivalitat política europea continua debatent-se entre la dreta i l’esquerra, quan és una mentida grossa. La principal controvèrsia del nostre temps d’avui és entre els conservadors, els immobilistes, conformistes, i els salvatges revolucionaris de la ultradreta.

A Perpinyà són tan immobilistes i conformistes i, al capdavall, conservadors, els votants d’esquerra, que diumenge van preferir abstenir-se abans de fer costat a la vella dreta del batlle Jean-Marc Pujol. Van preferir una Perpinyà fatxa abans de tacar-se els dits amb el vot de dreta. De vegades, és ben veritat, la gent es cansa, s’avorreix, i vota opcions com ara Donald Trump, no pas per convicció, només per veure fins a quin punt pot arribar un il·luminat, per veure si s’acaba el món tal com el coneixem. L’esquerra política fa molt de temps que no té res a dir a França, que no té cap projecte convincent per a la majoria, després de l’experiència de François Mitterrand, després de renunciar a qualsevol mena de canvi, de renovació o de millora. Potser per això tan aviat et fan primer ministre un reaccionari com Manuel Valls com et voten un alcalde ecologista o podemita, qualsevol cosa chic i ben perfumada, a la francesa, qualsevol cosa per quedar bé. El que és terrible, espantós, és que l’únic vot que avui planteja un canvi real, l’únic vot que vol fer les coses d’una altra manera, els únics que pretenen acabar amb la lenta decadència de França, són aquesta colla d’energúmens del Reagrupament Nacional, abans Front Nacional, abans Acció Francesa, abans homes de cromanyó. Certament, l’independentisme català té moltes coses que ha de millorar i de rectificar, però comparativament és un moviment popular bastant més digne, entenimentat i progressista que no pas tota aquesta podridura del sistema polític de la Cinquena República Francesa. Passar de la revolta del maig de 1968 a l’esgotada política francesa d’avui no és bonic de veure. Ni ens fa cap bé.