“Ostres, perdona, perdona, podem parlar després? És que sóc a Salt i ens estan disparant”. Penja. Ja m’ho pensava que devia ser als aldarulls que tallen l’autopista prop de Girona. Mai no és fàcil parlar amb una estrella de la cançó, encara que sigui estrella incipient, la rapera Balas. I més si li estan disparant, pobra Balas. Escrit així, amb a, sí, que s’hauria d’escriure amb e però que va amb a, tu posa-ho amb a, que també escrius Ferrater amb a. O sigui que m’espero per parlar amb ella, la noia rapera que ara mola més, un dels millors descobriments de les concentracions d’aquests dies. “Visca Catalunya, collons”, criden a Salt, visca, visca, mentre s’enfronten a la policia. Sí, visca Catalunya i Galves espera’t tranquil per parlar amb la Balas que això anirà per llarg, i que ja és normal que la cantant sigui a Salt. Ha fet el que era més lògic, venint com venia tota la penya insurrecta de la frontera, de tot aquell pessebre vivent, dalt del pont, a la ratlla, entre la policia espanyola —els Mossos de l’Esquadra també són espanyols uniformats— i la gendarmeria francesa. Que ho dic de bona jeia, que fer la revolució a l’hivern costa més i als catalans sempre ens acaba sortint un pessebre vivent a la que ens tapem una mica, que som animals climàtics. Quan arriba el fred, deia en Serrat, que tot sembla morir-se, però no pas enguany, no, Serrat, no, que hem sortit de casa perquè ja n’hi ha prou de revolucions exclusivament estivals, que ja n’hi ha prou, de revolucions de temporada. I la dels russos, segons com t’ho miris, també semblava un pessebre vivent amb aquelles nevades. Perquè un pessebre sigui autènticament tradicional cal que faci fred, molta fred, que diuen a l’Empordà de dalt, de manera que hi ha pessebres que te’ls fan amb una gelor a l’ambient, enfarinant muntanyes i pujols, amb fogueres nocturnes que combatin el taro tan malparit que bufa al Pertús, l’udol del taro al caire de les clavegueres, a Betlem te’n vols anar, rabadà, a Betlem fas bé d’anar-te’n, insubmís català, insubmís rabadà, perquè a Jerusalem ja et dic jo que fa una fresqueta valenta, que et gela la pituïtària i més endins, germà, la freixura, i més avall, avall, fins a la carn d’olla. Al Pertús el control del territori es va fer amb gran esforç, amb l’esforç que ve de l’alegria.

Al final he aconseguit parlar amb la Balas, penya, rabieu, rabieu tots, que parlem pel mòbil i és més simpàtica, senzilla i legal del que podíeu imaginar-vos, envejosos de merda. És una passada de bon rotllo la tia, de bon cor, de saber el que fa i per què ho fa, que sí, que no té ni vint anys, però té clares algunes coses de com anar per la vida, mentre que hi ha penya de vuitanta anys que encara no han entès res. “Sóc la Balas”, em diu, em fa, em comenta que és la primera vegada que l’entrevisten. “En cap moment m’havia plantejat que pogués arribar a tenir tanta repercussió el que faig. En cap moment. El que passa és que he explicat una mica les emocions de molta gent que està en això del tsunami, de gent que està revoltant-se contra el que està passant, de partidaris de la llibertat. Algunes persones m’han reconegut que és un punt a favor que sigui tia perquè hi ha molt poques noies que rapegin i això ha pogut sorprendre, sí, és clar.” La Balas té una veu clara, entenedora, articula molt bé, se li entén el que diu i com ho diu, et fa arribar una calidesa i una manera de pensar que poc que ho saben fer d’altres, amb micro i sense micro a la boca. “Bé, no treballo de rapera, tot això ho faig més aviat per desfogar-me, perquè el que està passant no pot ser. Vaig deixar la feina per poder ser a totes les mobilitzacions i poder aportar alguna cosa a la lluita pel país. La feina que feia? Ha, ha, ha, doncs mira, fins ara treballava de ferrera i de mecànica, arreu d’Espanya, sí, sí, però ho vaig deixar per lluitar per la República. El rap m’agrada molt, perquè em permet expressar-me i dir el que hi ha persones que volen que es digui. Que això no, no, no pot ser...” (Continuem demà)