Pensar fa burro. La dita me la deien els pares de la mateixa manera que em repetien altres sentències de la saviesa popular, gairebé d’esma, sense cap més explicació. Com és possible que pensar, l’activitat més noble i específica de l’ésser humà, fos pròpia de gent curta de gambals? No me’n sabia avenir. Quines són les severes prevencions que cal tenir sobre el fet de pensar, quines són les formes perilloses de l’activitat mental per excel·lència? El cert és que la frase feia molta ràbia perquè era misteriosa i, al capdavall, et deixava parat i et feia pensar una estona, un altre cop l’activitat dels burros, inevitable com respirar. Jo em pensava que pensar era una activitat legítima, però després de tanta insistència vaig haver de rendir-me al fet en si, positiu. Que pensar feia burro. Jo em pensava que podia banyar-me a la platja després de berenar, però no, perquè feia burro. O em pensava que podia dormir al costat d’una planta, però l’havia de treure de l’habitació perquè em podia treure l’oxigen durant la nit, aquell pobre vegetal inofensiu, insignificant. L’existència d’un infant està plena de paranys insospitats i terrorífics, de pors inexplicables, de sentències incomprensibles que et deixen atònit.

Et pensaves que la gent religiosa, que els professionals de la bondat, havien de ser per força persones admirables. I veus que no. Et fas gran i veus que pensar continua fent burro, perquè la pederàstia no és un fet aïllat o accidental dins de les esglésies sinó que hi ha qui estira més el braç que la màniga, que hi ha qui s’aprofita de la seva bona reputació per dur una vida miserable. Podíem pensar que hi hagués un cas aïllat, o alguns casos escadussers, però després de tota la informació que ha sortit als mitjans de comunicació no podem tenir-ne cap dubte. Ens pensàvem una cosa i resulta que n’és una altra. Ens pensàvem que Plàcido Domingo, tan xarmant, tan entranyable, era tot un senyor i ara es veu que no, que també estirava més el braç que la màniga. Ens pensàvem que els bancs no actuarien mai coordinament en contra dels clients, que la competència entre les entitats preservaria sempre els nostres interessos, però no, al final s’ha vist que no. Pensàvem també que el doctorat del president Pedro Sánchez era de veritat, que era un savi, i que Pablo Casado havia estudiat a Harvard, però tampoc, perquè el títol el va aconseguir a Aravaca, noble localitat castellana. Hi ha qui es pensava que lliurant-se a la justícia salvaria la pell, que aconseguiria la llibertat després de pocs dies, i ja veieu que han fet amb els presos polítics, amb els nois d’Altsasu, amb el raper Valtònyc. Ens pensàvem que la policia mai no apallissaria els votants el primer d’octubre. Ens pensàvem que Jordi Pujol, fill d’un condemnat per la justícia i pare d’un altre condemnat per la justícia, seria una persona honorable, i es veu que no. Que pensar fa burro.

Si et pares a pensar les persones sabem ben poques coses, la majoria de les vegades fem suposicions, projectem prejudicis. Em pensava que el veí era tan bon noi i mira, ha mort la dona i els fills. O mira, era integrant d’un grup terrorista. Era tan encantador i ha robat les joies de l’àvia, qui s’ho podia pensar? Ens pensàvem que la vida era d’una altra manera, desenganyem-nos, i es veu que no, que pensar en el sentit de ‘suposar’ que té el verb pensar, fa burro, perquè una cosa és saber del cert i l’altra és especular. Els de la canallesca igual, no es pensin pas. Ara he trobat una dita que resumeix força bé el que volia dir, em penso. És un refrany menorquí recollit per Josep Pons Lluch: “el pensar és d’ases, el sebre és el que val.”