Ben poques ganes tenia ahir d’anar al Parlament. Però hi vaig anar com un sol home. El dia a Barcelona era esplèndid. Hi havia turistes amb calça curta, l’estàtua del general Prim resplendia com si fos nova i les cotorres dels arbres mantenien els seus debats habituals, amb rèpliques i contrarèpliques, tan incomprensibles com perfectament educades. A dins del palau del Parlament, en contrast, no es va produir cap controvèrsia digna d’aquest nom, cap debat encès, i això que es presentava una moció de censura contra el president Torra. Tothom sabia que no aconseguiria els vots necessaris i la reunió va esdevenir un simple tràmit, una formalitat buida. Un teatre dolent, sense convicció i sense ganes. Els uns jugaren a provocar i els altres a no deixar-se provocar. Els representants polítics, tots, van dir exactament allò que s’esperava que diguessin, amb una formidable manca d’imaginació, d’oratòria, de profunditat. Fou una col·lecció de tòpics i de llocs comuns que s’anaven repetint i combinant i recombinant fins a la nàusea, fins a la degradació lamentable de la funció parlamentària. Ara es parlava de democràcia, de convivència, de línies vermelles, de presumpció d’innocència, ara es tornaven a fer girar les mateixes rodes de molí que ni uns ni altres s’empassaven, que si la democràcia així i aixà, que si els problemes reals de la societat catalana, que si la legalitat, que si jo sóc més que tu i que si tu no ets tan bon ciutadà com jo. Ni els actors ni el públic podien dissimular la degradació d’un Parlament que ja no pot legislar ni debatre res sense el permís de qui exerceix realment el poder: els jutges. Quim Torra es mantindrà en la presidència exactament fins que vulguin els magistrats i no hi ha Lorena Roldán que valgui. Una diputada desconeguda que ni té categoria política, ni pensament propi, ni lideratge ni cap qualitat destacable, deixat de la d’haver estat escollida pel cacic. Van presentar Roldán com a presidenta alternativa com podien haver presentat la Dama del Paraigua.

El president Torra no va parlar perquè no hi havia res a dir. La sessió va començar puntual a les deu del matí però alguns escons encara estaven significativament buits. A les deu i deu va aparèixer, amb cara de son, Carles Riera. Maria Sirvent arribà a les onze i vint-i-quatre minuts. El vicepresident Pere Aragonès a les onze i trenta-un minuts i el conseller Bargalló a les onze i cinquanta minuts. Poc temps després es va suspendre el ple fins a la tarda i el bar es va omplir. Als passadissos els periodistes van envoltar els polítics com papallones que busquen la llum i allà van repetir exactament les mateixes vaguetats que s’havien dit dins de l’hemicicle. Totes? No. Quan Cayetana Álvarez de Toledo, en visita provincial, va prendre la paraula davant les càmeres va pretendre elevar el to del debat. I va dividir els dos blocs de la cambra catalana entre civilització i barbàrie. O el que és el mateix, entre els espanyolistes i els catalanistes. Costa d’entendre que una doctora per la universitat d’Oxford com ella pugui cometre errors de cultura general tan escandalosos. Si s’hagués mantingut en la línia rudimentària de Roldán no s’hauria descobert la impostura intel·lectual de la senyora marquesa. No, il·lustríssima, civilització i barbàrie no són dos conceptes antagònics com va estudiar i deixar escrit Walter Benjamin, el gran pensador jueu i perseguit polític. Civilització i barbàrie són en realitat una mateixa cosa, com van demostrar els conqueridors espanyols a Amèrica. I els cultíssims nazis que van dur a la cambra de gas sis milions de jueus, tot respectant les lleis vigents del seu país.  

Jordi Galves
República belga (244) La premsa mercenària Jordi Galves
Jordi Galves
República belga (243) És mentida Jordi Galves