Qui pot dubtar de la paraula d’un guàrdia civil? Un o alguns testimonis podrien atrevir-se a mentir, això és ben cert, però podria ser que tots els testimonis de l’acusació menteixin? Que l’estratègia sigui una mentida coordinada, orquestrada i prèviament assajada amb la fiscalia de l’Estat, amb els serveis secrets de l’Estat. Amb un llenguatge, amb unes paraules ja determinades d’antuvi, com ara odi i massa. Podria ser que l’estratègia sigui aquesta, ja que davant de l’eloqüència de les imatges reals que es conserven sobre els fets de setembre i octubre de 2017, l’única possibilitat sigui efectivament aquesta. Per una banda, evitar, dilatar, tant com sigui possible, l’exhibició pública durant el judici de les imatges documentals dels fets, desvinculant-les de les discussió i de la confrontació entre els arguments de l’acusació i de la defensa. Les imatges i qualsevol altra prova no val res si no és valorada i interpretada correctament. Si la interpretació interessada dels fets arriba fins al punt de substituir els fets, si el testimoni, l’opinió subjectiva, l’amor a Espanya, l’amor a la paga que ve d’Espanya, tot això passa per davant de qualsevol altra consideració. ¿Quina importància tenen els fets si podem minimitzar-los, negar-los, desprestigiar-los, imaginar que mai no han existit, si els podem fer desaparèixer per art de màgia? La negació de l’evidència és una de les estratègies més antigues i eficaces que existeixen en política i, amb més motiu, en un judici polític. Avui mateix hem sabut que el Govern d’Espanya es nega a disculpar-se pel genocidi que la colonització espanyola va exercir damunt dels pobles residents a Mèxic a l’arribada d’Hernán Cortés, tal com li reclama el nou president del país, Andrés Manuel López Obrador. Segons ha afirmat la nota oficial, que sembla escrita pel ministre d’Afers Estrangers, Josep Borrell, especialista en poblacions americanes indígenes, no es poden analitzar uns fets tan allunyats en el temps des de la perspectiva d’avui. Novament la interpretació dels fets es vol fer passar per davant dels fets. Tan senzill, tan humanitari, tan amistós, com seria que el Govern espanyol d’avui digués que, tot i que els valors de la societat han canviat en cinc-cents anys, la invasió i conquesta de Mèxic, vista des d’ara, provoca vergonya aliena, provoca incomprensió i rebuig. Demanar perdó per haver robat la llar i destruït completament de les societats precolombines potser no és innecessari. Seria una bona cosa que el Govern del president Torra, tot i la participació marginal dels catalans en l’espoli americà, presentés públicament excuses i fes costat al president mexicà. En especial pels abusos de l’evangelització i per l’activitat inhumana de catalans negrers al Carib. La nova interpretació dels fets no pot servir per negar-los.

La nostra societat viu atrapada en campanyes de negacionisme militant. Hi ha qui nega el canvi climàtic, hi ha qui nega l’efectivitat de les vacunes. Hi ha qui nega que els americans van arribar a la Lluna. Ja podem abocar-hi tones de dades i d’evidències, ja podem abocar-hi esforços. Si el nostre interlocutor no vol cedir, si té fe en una versió alternativa, no hi haurà res a fer. Cap prova el podrà convèncer. Si el nostre interlocutor creu sòlidament que la Mare de Déu es va aparèixer als pastorets de Fàtima ja podem esgargamellar-nos, que serà debades. És el mateix negacionisme que fa dir al borratxo que mai no beu, al jugador que mai no juga. El mateix fenomen negacionista que fa dir als nazis que la xoà no va existir o, al Govern turc, afirmar que el genocidi armeni no es va produir. No, no ho volen entendre. La xoà no es comparable a res. Ni el genocidi americà. Ni l’armeni tampoc. L’horror no és comparable. No es pot comparar, de cap de les maneres, amb els fets del primer d’octubre a Catalunya. El que és comparable, el que és totalment idèntic, és el negacionisme. L’actitud perversa, insana, indigna, de qui manipula els fets, els nega, els considera intranscendents. Treure importància a les coses, reinterpretar-les amb finalitats exculpatòries, és negacionisme i del més abjecte, repugnant. Oi, reina? El teu marit no és que et pegui, no, dona, és que es posa nerviós i s’esvera i no sap el que fa. No n’hi ha per tant. No, petita, no. Si t’ha posat la mà a sobre és perquè t’estima molt, és perquè t’estima massa. Com pots estar en contra de l’amor? 

Jordi Galves
Extrem dret (21) Pobres espanyolistes Jordi Galves
Jordi Galves
Extrem dret (20) Un detall que no ho és Jordi Galves