L’interès majúscul que els espanyolistes tenen per Catalunya no s’explica ni pel romànic de Taüll, ni pel joc del Barça, ni tan sols pels fesols de Santa Pau o pels arrossos del Delta de l’Ebre. Tothom ja sap la dita, que si em fas festes i no me'n solies fer, o em vols fotre o m’has de menester, i també que en aquesta societat tan altruista que hem muntat entre tots, les necessitats, sense excepció, es resumeixen en una de sola, el calé. El calé de l’espoli fiscal o el calé dels pressupostos, però a fi de comptes el calé, sempre el calé. El parnó, per ser exactes amb la llengua dels nostres germans gitanos. Un any porta a la presó Oriol Junqueras però no ha estat fins ara que el senyor Pablo Iglesias ha sentit aquesta irrefrenable fraternitat socialista, aquesta crida del sentiment més pregon, aquesta clamorosa necessitat física de fondre’s en l’abraçada del líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, el polític que va arribar a sintetitzar, humilment, que el junquerisme és amor. No és estrany que amb l’arribada de la primavera, de la primavera d’hivern que és la tardor, es desperti el cos sencer i, amb el cos, tot de sentiments nobles i perfectament identificables amb la pretesa superioritat moral, humana, intel·lectual, de determinada esquerra supremacista. Si el camarada Lenin plorava a l’òpera perquè era molt sentit i d’una humanitat profunda, Pablo Iglesias, per la seva banda, es donava el bec amb Xavier Domènech amb encara més sentiment que el famós òscul de 1979 entre Leonid Ilitx Bréjnev, líder de la Unió Soviètica, i el titella que li administrava, en nom de Marx, la denominada República Democràtica Alemanya, Erich Honecker. Una mica més i la humanitat no sobreviu a aquell diví amor mortal.

M’agrada molt Pablo Iglesias, homònim d’un altre gran espècimen de la millor esquerra espanyola, m’agrada el seu estil sincer, m’agraden els seus cabells llargs que recull púdicament en una cua. M’agrada la seva carrera com a professor universitari, en especial la seva celebrada tesi doctoral, sense oblidar l’herència intel·lectual, inesborrable, que ha deixat en els seus alumnes. M’agrada el seu interès pels arxius secrets. M’agrada l’espontaneïtat amb la qual s’interessa per altres dones que la que l’ha fet pare. M’agrada la seva lluminosa trajectòria com a eurodiputat, els seus discursos i els seus ferms compromisos. Però m’agrada, especialment, el llaç groc que llueix damunt del pit, igual que qualsevol altre líder d’esquerres compromès amb la causa de la llibertat, com qualsevol altre dirigent o diputat de Podemos, o de Batasuna, o de Compromís, o de qualsevol altra formació política que mai no deixa de exhibir la seva fraternitat amb la causa de Catalunya, el seu gran amor, polítics que no volen que marxem d’Espanya perquè ens enyoraran molt, perquè ens respecten enormement com a poble i consideren que la judicialització de la política és un error per a la bona entesa entre els diferents pobles i gents d’Espanya. M’estic emocionant tant que no sé si podré acabar d’escriure aquest article sense desbordar-me. M’agrada molt el colossal corrent de solidaritat republicana que s’ha despertat arreu de tot l’Estat Espanyol, les concentracions, les manifestacions en favor d’Oriol Junqueras i dels altres presos independentistes. Però sobretot, com un esquitx de ginesta sobre el pit, mai no podré oblidar el llaç groc de la reivindicació de la llibertat política i en contra de l’existència de presos polítics que sempre llueix Pablo Iglesias. Un polític admirable, que és tot amor.