Serà només un moment. President Mas, us poseu dret —jo als presidents els parlo de vós en senyal de respecte al país que encarnen— i dieu al poble que no el volíeu ofendre. Que no preteníeu insultar pas la seva intel·ligència quan vau dir que CDC no s’havia finançat com el PP o el PSOE, com qualsevol altre partit amb poder. Que els ciutadans de Catalunya no són tan ingenus. Que només intentàveu ser fidel als vostres, a les persones que us han votat i us han fet costat fins i tot en els moments més adversos. Que no els volíeu deixar sense res i no sabíeu com dir el que realment va passar fa anys. Que vau “exagerar” —digueu “exagerar” encara que jo us recomano dir “mentir”— pensant en ells i no pas en vós. Digueu que heu estat mal aconsellat i que, per fi, heu vist que els votants del Partit Demòcrata del que estan orgullosos, precisament, és d’un líder que els digui la veritat. Que estan molt contents, ben cofois que Artur Mas estigui net, que no s’hagi fet d’or com un Millet qualsevol, perquè si no ja s’hauria destapat. Que del que estan orgullosos els antics convergents és d’un líder que no els avergonyeixi i que aconseguís treure’ls de l’embolic en què els havia deixat empantanegats el clan Pujol. Que del que estaven i continuen estant orgullosos és d’haver arribat a l’independentisme. Que vós sabeu molt bé que els interessos de les classes mitjanes, dels menestrals i professions liberals, del centredreta català, s’oposen als interessos de l’alta burgesia espanyola i dels partits que la representen. Que sou la voluntat d’un poble i no a l’inrevés. I aleshores, dieu que plegueu.

Sense retòrica. Sense metàfores ni conyes marineres, per favor. Sense dir —però pensant— que la Marta Pascal no es mereix que vós li feu el que Jordi Pujol va fer-vos fins fa quatre dies. Sense fer cara de ressentiment contra algunes persones que són, des de fa temps, a la paperera de la història, com totes les altres sectes marxistes. Per inútils i fanàtics. Perquè no us arriben a la sola de la sabata, president. Que sou un senyor represaliat polític de l’Espanya d’avui. Digueu que marxeu perquè encara que no teniu res a veure amb el finançament del vostre partit, ni us heu embutxacat un euro, algú s’ha de fer responsable. I que per responsabilitat, i no pas per culpabilitat, plegueu i passi-ho bé. Si marxeu així, sempre podreu tornar. És més, si marxeu així, haureu de tornar, abans o després, un cop s’hagin revelat inviables moltes de les fantasies que avui semblen moneda de curs legal. Si marxeu amb el vostre capital polític intacte tornareu per força i amb la força del bumerang, amb el poder que dóna ser un polític del qual els votants poden sentir-se orgullosos.  A mi, personalment, m’heu fet tornar a fer sentir orgull per la política. Us establireu com un referent moral i ideològic, com l’únic polític català comparable a Mikhaïl  Gorbatxov o a Adolfo Suárez i que, com passa amb ells, l’important no n’és l’origen polític, ni les misèries del finançament dels partits, ni els errors, sinó els beneficis que va aconseguir aportar a la seva societat.

Si marxeu amb el vostre capital polític intacte tornareu per força i amb la força del bumerang, amb el poder que dóna ser un polític del qual els votants poden sentir-se orgullosos

President Mas, no sou en una situació tan desesperada, per això heu de marxar ara. Ara que us han condemnat injustament. Tampoc no us trobeu, per exemple, davant d’un ridícul com el de François Mitterrand, quan es va conèixer que havia mentit i que el famós atemptat contra la seva vida havia estat una representació teatral destinada a fer-se publicitat. Li va sortir tot malament. En efecte, la nit del 15 al 16 d’octubre de 1959, el polític francès va refugiar-se als Jardins de l’Observatori de París, fent veure que havia estat víctima d’un atemptat, mostrant com a prova el seu vehicle, cosit amb set forats de bala. Dies després, quan Robert Pesquet, el seu còmplice, va confessar a la premsa que Mitterrand havia mentit, que tot havia estat un muntatge destinat al victimisme, us ben asseguro que els titulars dels diaris no eren tebis. Tots els periodistes i tota la classe política francesa coincidien en un sol punt. François Mitterrrand havia mentit i la mentida havia estat tan gran i aparatosa que mai no es podria fer perdonar. Que estava acabat, que era un cadàver polític, kaput, que mai més no podria tornar a sortir al carrer, que el ridícul no podia ser més espantós. Que quan menteixes i t’enxampen mai més no et podran perdonar. Això deien aleshores els savis que van voler esborrar Mitterrand de la vida política. Però el cert és que, passat el temps, François Mitterrand, ja gran, va aconseguir reconquerir la confiança del seu poble i va esdevenir un dels presidents més importants de la història recent de França, governant durant catorze anys, i del qual molts dels nostres veïns se senten justament orgullosos.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat