Em refrescava, com moltes nits, al Legends Sports Bar, un indret excel·lent, ple de sants i de capelletes dedicades als mites de l’esport, una autèntica delícia amb aire refrigerat i, el més important, és clar, un subministrador eficaç de lubricants per a l’ànima. Entre la cervesa vuitanta-i-vuitena i la vuitanta-i-novena, de les que vaig paladejar ahir, fou evident que poc li faltava perquè abaixessin la gran persiana, només quedaven alguns clients esparsos, discrets, les grans pantalles que retransmetien una vegada i una altra les imatges del dia del Tour de França s’havien apagat i la música s’havia reduït a un agradable murmuri que no se sabia d’0n venia ja. Al meu costat un vell conegut, una d’aquestes persones que et vas trobant pel barri, un d’aquests cordials, amables, xerraires, que has vist moltes vegades i de qui no en saps res de positiu ni falta que et fa. De cop i volta vaig deixar d’escoltar el que em deia i vaig estirar el coll. A la barra estant, a l’altra punta, dues noies, joves i guapes, resplendents, van tenir el que se’n diu un rap, un cop de rauxa, i dretes allà mateix, van començar a besar-se apassionadament com en feia de dies que no havia vist ningú besar-se. No feien cap fressa. Era per morir-se d’amor, de tendresa, en veure-les, tan ferides l’una de l’altra, tan determinades en el seu viure, en el seu dret, en la seva vertical abraçada. L’una era morena i l’altra rossa, la nit s’acabava sense pietat i, qui ha pogut, ha fet sempre això mateix, estirar com fos el temps dels manyacs, de les carícies, les hores tendres de la comprensió.

—No ho havia vist mai jo això, em fa.

—Doncs perquè no deus haver vist gaire món, li torno.

—Ei, nenes, perdoneu, noies, ei, vosaltres, mai no havia vist dues noies així.

Mentre em mirava científicament l’ampolla i intentava recordar, lentament, quantes cerveses havia de pagar abans de marxar, sento que el meu veí de barra ha anat a confraternitzar amb les enamorades. Mai no ho hagués fet. No podia haver estat pitjor, els diu no sé què i parla i parla el que no ha de parlar. No estic al cas perquè jo ja fa estona que faig exercicis íntims d’aritmètica, posseït per la minsa responsabilitat que encara no m’he begut. A l’esquena sento que van barallant, que ell els diu “malaguanyades”, i elles s’hi tornen seques i defensen el seu estat, el seu viure, la frescor de la molsa perquè no l’eixugui el sol. Pago el meu deute ciclopi i abans de marxar m’entremiro amb les noies, que em somriuen, entremaliades. Aixeco el dit polze i pico l’ull, perdona’m pare Freud, pel polze, no ho faré més, i una d’elles també m’aixeca el seu com a comiat. Ja sóc al carrer i enfilo cap a casa.

I vaig anar pensant mentre caminava. En el poca-solta. En totes aquestes persones imprudents, per no dir-ho més gros, que diuen als altres el que han de ser, el que han fer, en els que no saben fer-se el llit però estan disposats a dur l’economia d’un país. Naturalment penso en el que penso cada dia també. En els catalans i en l’obsessió d’alguns perquè no siguin així com són i, a partir d’ara, siguin aixà. En les ganes de manar d’alguns i en les ganes dels altres de fer la seva. Visc en una societat molt curiosa. Si volgués podria canviar-me de sexe però no puc canviar-me de passaport. 

Jordi Galves
República belga (213) Voleu una estratègia? Jordi Galves
Jordi Galves
República belga (212) Els de Madrid Jordi Galves