És feridor que avui cap dels presos polítics independentistes vulgui continuar fent política. Deixa la nostra classe política en molt mala situació. Els carcellers espanyols van assegurar-los que se’ls havia acabat el qüento i el qüento efectivament se’ls ha acabat del tot, bé perquè s’han desdit de paraula o bé perquè, de paraula, no s’han desdit gens, però els fets són els d’un polític derrotat que ho deixa estar. ¿Algú pot imaginar que després del sever correctiu de la garjola Martin Luther King, un cop lliure, digués als seus seguidors que, alerta, atenció, acabar amb la discriminació racial és una iniciativa política molt difícil però que, en tot cas, ell es retirava de la lluita, que ell ja en tenia prou? ¿Algú s’imagina que el tupamaro José Mujica, després de 15 anys dins de la gàbia, es dediqués només a rebre homenatges i a protagonitzar col·loquis públics només per als ja convençuts, però sense cap més protagonisme en la vida política de la nació de l’Uruguai? ¿Algú s’imagina que Lech Walesa, després de la presó, s’omplís la boca de proclames en favor de la llibertat però, de fet, fos un polític sense influència vigent, sense capacitat de persuasió ni de mobilització cívica, sense ganes de brega? Els líders independentistes engarjolats són nou polítics i el resultat han estat nou renúncies. Un cent per cent d’eficàcia carcerària, senyor ministre. De l’exili en parlarem després. Probablement som on som perquè eren i són persones que no estaven preparades humanament ni intel·lectualment per haver de fer front al càstig del segrest legalitzat. Ja sabem que tothom no és igual, que hi ha gent per a tot i que existeixen diverses formes d’intel·ligència i diferents mecanismes per a la supervivència. Un silvestre com Coto Matamoros, famós televisiu en una altra època, confessava públicament fa poc que s’ho havia passat “de puta mare” a la presó i també molts interns van sorprendre’s de la facilitat d’adaptació a la gàbia de Luis Bárcenas. Un home tan poc subtil com Arnaldo Otegi aprofità el temps a l’ombra per estudiar dret, confessant que a la presó ell “no s’ho havia passat tan malament”, i un nen de casa bona com Antonio Escohotado, fill de falangista, dedicà el temps de reclusió al penal de Conca, on complia condemna per possessió de cocaïna, per enllestir la seva famosíssima Historia general de las drogas. Cito aquests exemples de memòria com podria citar-ne d’altres.
Dit tot això, no es pot oblidar la formidable resistència i dignitat amb la que la majoria de jueus i dissidents polítics van suportar els camps de concentració, els gulags i altres terribles formes de càstig entre barrots. No resisteixen, ni per equivocació, ni la més mínima possibilitat de comparació amb els nostres presos polítics independentistes, que avui s’acontenten amb el discret protagonisme d’una atracció de fira. Als nostres presos polítics els podem entendre, compadir, estimar, hi podem simpatitzar humanament, perquè han estat dels pocs polítics que han abandonat la zona de confort i han gosat penetrar en territoris desconeguts. Però políticament no han estat eficaços ni han ajudat gaire a la causa de la llibertat de Catalunya. La política necessita alguna cosa més que bona voluntat i millors intencions. Els nostres presos van acceptar la renuncia a la llengua catalana durant el judici al Tribunal Suprem, encarregaren la defensa als advocats més servils i ideològicament simpàtics amb l’espanyolisme. Van humiliar-se i no els va servir absolutament de res. Van fer un exercici públic de submissió que hauria estat legítim si només s’haguessin representat a ells mateixos. Però eren dels més importants dirigents independentistes perquè ens representaven a tots plegats. Havien actuat en nom nostre. Perquè en aquell judici Espanya es proposava escarmentar els independentistes i, de pas, jutjar Catalunya sencera perquè s’havia atrevit a votar sense el permís de l’amo espanyol. Un judici del que els presos polítics van excloure, premeditadament i quirúrgica, Gonzalo Boye Tuset, l’advocat del president Puigdemont, el representant de l’estratègia política de l’exili. (Continuarà)