Ahir el matrimoni format per Marcela Topor i Carles Puigdemont van coincidir, almenys, en una cosa. En que, cadascú per la seva banda, havien de fer, públicament, una piulada per celebrar l’aniversari de la filla, Magalí. Una Magalí que era presentada fotogràficament a cavall, com a amazona i no pas com la pedestre Magalí, la del Poèmo, la “tant amado, / mete la tèsto au fenestroun! / Escouto un pau aquesto aubado / De tambourin et de vióuloun”. Alguns, pocs, catalans, ens trasbalsem pel pregon significat d’aquest nom de la filla del president legítim, un nom de la terra i de l’honradesa, de la germanor, que de seguida veiem com belluga la senzillesa de la noia de Mistral, “vers la mar, dins li bla”. Però no vivim en un món pendent de la lírica sinó de les notícies de la pitjor premsa del cor, vivim un món groller, hipòcrita, malparit que considera, superficialment, injustament, la munta de cavalls com un emblema feudal i de gent de casa bona. Veuen un cavall i la majoria de la gent, que la televisió maleduca cada dia, que viu a la ciutat i s’ha oblidat de tot i de tothom, ja no hi veu l’infatigable company del carreter, el noble company de les feines del camp català. La majoria de la gent només ha vist els cavalls en aquells monuments que tenen allà a Madrid, tot de militars eqüestres enfilats en un pedestal o les tiràniques infantes d’Espanya competint en l’hípica o el príncep de Gal·les jugant al polo o txowgān. Jo no faria mai una piulada amb la fotografia del meu avi, Mateu Pasqual, pagès sense terra, retratat com el tinc, per sempre, a la platja de la Murtra, a Viladecans, al costat del Xato, cavall fi i de bona companyia. Encara es pensarien que porta boina i faixa per semblar especial, per fer-se l’important, com ara Josep Pla que precisament per aquells anys de la foto es va començar a disfressar amb una boina postissa i ja no se la va treure més. Si ens fixem en el retrat del meu avi veurem que, com moltes persones de l’època, té la barra prominent, cavallina, i és de tants anys i panys de simbiosi amb les bèsties. Ara la majoria volem semblar una persona que no som i que hem vist en alguna revista.

Jo no hauria publicat mai la foto de la filla del president Puigdemont. Fa pocs mesos, encara es burlaven d’una altra filla d’un president de la Generalitat, se’n fotien perquè és disminuïda i perquè així li deien nazi al pare, davant la indiferència generalitzada. Si no estiguéssim en guerra, en una guerra psicològica i de propaganda, on tot s’aprofita per fer un bon caldo, la instantània de la filla del president Puigdemont no seria tan impròpia. Els partidaris de la legitimitat del president exiliat fem moltes hores i més hores desmentint que marxés a l’exili dins d’un maleter, que porti una vida de luxe i contemplativa a Waterloo, que sigui un privilegiat gelós de les seves prerrogatives, que sigui un delinqüent. Els càrrecs institucionals, els càrrecs que ens representen, haurien de tenir una política comunicativa que no fos fàcilment atacable pels nostres enemics, i que no fos improvisada. Marcela Topor i Carles Puigdemont poden fer públic el que vulguin de llur vida privada mentre això no posi en qüestió la lluita independentista, mentre no puguin ofendre els electors. Amb el mateix compte de Twitter, amb el mateix canal de comunicació, el president exiliat s’expressa políticament, ideològicament, diu el que vol i quan vol i, a sobre, publica elements de la seva vida privada. No és estrany que la confusió sigui notable i que el públic, que és qui paga el moviment separatista i també la userda del cavall, pugui sentir-se sorprès i de vegades irritat. La mala reputació de tots els polítics és un fet que no desapareixerà demà. I no desapareixerà sense una política comunicativa professional i valenta, més pedagògica i menys impulsiva, menys erràtica i emocional.

Els infants i la política són poc compatibles. Tampoc se n’ha sortit gaire Oriol Junqueras quan ha parlat reiteradament dels seus fills, però el professor d’Història no sembla receptiu a les opinions de ningú, ni en aquesta ni en cap matèria. A mi m’agradaria que, per exemple, el vicepresident Jordi Puigneró no es publiciti portant a l’escola de Sant Cugat la seva filla, de la mà, a través de Twitter. En primer lloc perquè dur al teu plançó fins a la porta de l’escola vol dir que tu no t’hi poses fins quarts de deu del matí, això anant bé. I perquè la majoria de pares i mares voldrien acompanyar els fills a molts i molts i molts indrets i no poden perquè han de treballar, perquè estan atrapats per un horari absurd que fa difícil la conciliació de la vida laboral amb la familiar. El governant no pot fer dentetes a l’elector, no pot quedar per damunt d’ell, perquè demà l’elector no et votarà de cap de les maneres. I la foto de Puigneró “disfrutant la Rambla de bon matí per anar cap a Govern” també sobrava. El vicepresident del país no pot oblidar que la immensa majoria dels catalans anem a treballar arrossegant els peus, obligats, forçats, sense disfrutar de cap Rambla. Presumir de privilegis fa lleig. I, a sobre, disfrutar és un barbarisme dels grossos, honorable senyor.