I aleshores, el 1898, Espanya, que havia estat encara no feia un segle l’imperi més gran de la Terra, va perdre les riques colònies de Cuba i Filipines, es va haver de vendre Puerto Rico, i va veure que, on vas a parar, allò ja no era el mateix. Es va sentir molt pitjor que humiliada, es va sentir ferida, de ràbia verda, i no és una casualitat que el doctor Freud després hagués de prevenir tothom sobre el perill psicològic de les ferides col·lectives posteriors als conflictes. Espanya va aïllar-se peninsularment —que és gairebé com dir insularment quan es contempla el Pirineu com un límit—, encara més reclosa i remota del que solia estar-ho si recordem en aquest sentit que l’Escorial, el pinyol de l’imperi, és de fet un retret, un Tibet, un monestir des del qual els reis s’exhibien com els més religiosos, com els més catòlics del planeta, els més atents a l’altra vida. D’una manera comparable a Turquia, seu del califat islàmic, que no va saber passar de l’imperi otomà a un estat modern i plurinacional —d’aquí ve el genocidi contra els armenis, la persecució dels kurds i d’altres pobles atrapats dins de les fronteres— l’Espanya acabada de derrotar va imitar França encara amb més detall, enveja i devoció de la que tradicionalment exhibia amb el país veí. Per això el projecte col·lectiu anomenat Espanya es va perfilar encara més en el supremacisme castellà, la identitat unívoca d’un estat-nació, d’un país cohesionat al voltant d’una sola llengua, d’una sola cultura i d’un sol poble.

 Aquesta intensificació del nacionalisme castellà, a partir d’aleshores esdevingut ja definitivament espanyolisme perquè només els castellans són per antonomàsia els únics peninsulars o els millors espanyols, va gaudir d’una extraordinària eficàcia en la literatura, en el que coneixem com a Generació del 98, un col·lectiu d’escriptors, però sobretot de lectors als quals “les dolía España” i que van trobar en l’exaltació de la Castella medieval conqueridora i del “que inventen ellos” de Miguel de Unamuno un model col·lectiu admirable i un camí de futur en l’aïllament. Sobre aquestes mateixes bases s’han elaborat els plantejaments militars i eclesiàstics d’Espanya a propòsit d’Espanya que van tenir tan bona acollida durant la Guerra Civil i encara més durant el règim del general Franco. A García Lorca, el capità de la Generació del 1927, el van matar i no pas a Pío Baroja, un dels capdavanters del 98, cal tenir-ho prou present si volem entendre els motius de la radicalització espanyolista d’avui. En bona mesura, podem dir que, des d’aleshores fins a l’actualitat, la literatura espanyola escrita a la Península —res a veure amb la d’Amèrica Llatina— és una colossal, inacabable Generació del 98, una abundosa reiteració sobre l’ànima d’Espanya, sobre un país que ha quedat encadenat i a la sotsobra després del desastre colonial. Que no admet cap idea sobre l’estat espanyol que no sigui la que ha consagrat la tradició més castellanista i aïllacionista.

Per completar el panorama —ho farem un altre dia—, haurem d’esmentar que molts catalans, en especial, alguns dels més significatius, d’Antoni de Capmany a Jaume Balmes, de Joan Prim a Francesc Pi i Margall passant per Víctor Balaguer van ser entusiastes partidaris d’una idea d’Espanya integral que, a la llarga, havia de diluir Catalunya en un millorat poble espanyol, fraternal i totes aquestes coses que es diuen per no callar. Per ara potser cal retenir una reflexió que, públicament, va fer una gran filòsofa anomenada María Teresa Campos, la molt alta i molt televisiva senyora que va dir en una ocasió recent i que em plau de recordar: “Lo que me sorprendre es que haya personas que se extrañen de que los catalanes hablen catalán”. Doncs això, que aquí ha arribat el moment, el gran moment, el moment de la veritat, en què cadascú defensa ser com és. I que no li diguin, amb bones o males maneres, el que ha de ser.