No sabem ni com guanyar-nos la vida i projectem una idea encara més borrosa del que cal que estudiïn els nostres adolescents. No fem com els coreans o japonesos, que exhibeixen notables formacions especialitzades gràcies a una disciplina espartana. A Catalunya hem oblidat que Esparta era tan mediterrània com nosaltres i avui vivim petrificats en el dubte, en el debat pedagògic. Badem sense fer res, perquè volem uns coneixements útils per a la vida, uns sabers pràctics i prou, estudis que ens solucionin l’avenir, els imaginem com una vareta màgica per competir en una societat cada cop més exigent que contrasta amb les poques ganes de fer res de profit. Necessitem calma. I salut mental. I no precipitar-nos per arribar com sigui al cap de setmana. I passar de curs. Almenys a Espanya hem vist com els títols universitaris es poden comprar, les tesis es poden falsificar i plagiar, i al capdavall només l’Estat i les empreses que depenen del pressupost públic saben d’on guanyar diners. Aquests i també els nous Marco Polo catalans que exporten a la Xina o a d’altres llocs remots els seus interessants productes.

La resta del país no hi vol pensar, no vol creure que sigui possible però sabem que l’abandonament intel·lectual és general o quasi general. Com que tot ja és a internet no cal acumular gaire coneixements, diuen alguns, com si l’existència tradicional de les biblioteques hagués estat una excusa per no comprendre i no memoritzar. Tot també és als llibres. Ara els nous pedagogs sostenen que el suspens és inacceptable en la nostra escola moralista i protectora perquè criminalitza els estudiants que no estudien. I per aquest motiu apliquen, decorats amb l’emblema de la Generalitat de Catalunya, la mateixa doctrina que la Guàrdia Civil. El mateix teatre. Si els aspirants a civilons no arriben al cinc en les proves d’ortografia espanyola, primer miren d’aprovar-los amb un tres. Quan, fins i tot amb aquesta enganyifa, no són capaços d’escriure bé la llengua de Santiago Abascal, aleshores opten per suprimir la prova ja que, al capdavall, no és tan necessària. Els ordinadors ja escriuen per nosaltres. De fet és un inconvenient això de criminalitzar els futurs guàrdies civils.

En aquesta comèdia dels disbarats crida l’atenció les recents declaracions de S’Altesa Imperial la princesa Aiko deToshi, l’única filla del Sobirà Celestial, l’emperador del Japó Narhuito i de la seva muller l’emperadriu Masako. A diferència d’altres plançons de les monarquies europees dedicades obsessivament als esports, a guanyar diners, o a d’altres activitats afrodisíaques, la que hauria de ser l’hereva del tron del Crisantem ha proclamat que està centrada en els estudis de literatura japonesa. Es veu que la imperial poncella està molt interessada en la poesia, en la cal·ligrafia i en el sumo, l’esport dels lluitadors sobrealimentats i massius. Estic segur que, per fer-se gran, li serà molt útil aprofundir en la malícia de les meva vella amiga Sei Shōnagon o en la fascinant i contundent bellesa del Genji Monogatari, la gran novel·la de Murasaki Shikibu. O en l’èpica sanguinolenta del Heike Monogatari. La literatura japonesa és fundacionalment una construcció femenina que primer competeix i després desborda i derrota els escriptors japonesos que s’expressaven en xinès, la llengua estrangera. Segurament la princesa té interès en les lletres més modernes, en Matsuo Bashō, Kawabata, Tanizaki, Sōseki i tants d’altres. Jo vaig arribar a la literatura japonesa empès pels meus alumnes que em van encomanar, primer, el japonisme dels tebeos, del cinema i, per fi, el literari. Gràcies a la fascinació pel reialme del Sol Naixent vaig aconseguir que alguns dels meus estudiants passessin, al seu torn, dels samurais al Tirant lo Blanc. I de la serenitat espiritual del poeta Moritake a la poesia de Josep Carner i Carles Riba.

Cap coneixement m’ha estat més útil a la vida que la literatura. Perquè és una col·lecció de casos, com els que memoritzen els advocats. I una col·lecció de problemes, com els que resolen els matemàtics i físics. Un problema d’equilibris i de combinatòria, com pensen els químics i farmacèutics. Una persona que ha llegit molt i ha vist molt de cinema té gravades a foc algunes astúcies socials, algunes sentències d’urgència, alguns escepticismes alliberadors. Algunes conviccions improvisades. Com ara, per exemple, que allò que els humans anomenem felicitat està més a prop de l’alegria que dels plaers. I que les històries que formen el nostre imaginari ens acompanyen per sempre com una farmaciola d’emergència. Una vegada van preguntar a l’actor Hugh Grant que com era que l’haguessin enxampat amb una prostituta, i que si tenia temps per psicoanalitzar-se. Va respondre com una persona llegida i que no es deixa impressionar: “Sóc anglès. A Anglaterra llegim novel·les”. Després ens preguntem per què Catalunya va ser tan gran econòmica i socialment durant l’època que va de Verdaguer a Gabriel Ferrater. Després ens preguntem per què el Japó i el Anglaterra ens passen i ens continuaran passant la mà per la cara.