La justícia que només entenen els escollits, que només entenen quatre professionals ben pagats, la justícia que només és per a iniciats deixa de ser justícia i passa a ser màgia negra. És comunicació amb extraterrestres, és etrusc, és solipsisme dels poderosos que fan amistat amb d’altres poderosos, és una simple masturbació, és enraonar sol i donar-te a tu mateix la raó, és desentendre’s de la societat a la que diuen que representen els jutges. Per això va néixer la institució del jurat, perquè l’administració de la justícia no quedés exclusivament en mans d’especialistes i de corporativistes. Que ja ens coneixem. Ja que la justícia havia de ser del poble i per al poble van decidir escollir, a l’atzar, dotze dones i homes del carrer perquè valoressin els fets, les evidències. Perquè determinessin si hi havia hagut o no hi havia hagut un robatori, una estafa, un assassinat, el que fos. Així s’evitaven el ridícul de fer passar bou per bèstia grossa, que és el que acaben fent els aprenents de mag, els aprenents de bruixot. És el ridícul i la injustícia que faran Manuel Marchena i els sis jutges acompanyants. El ridícul d’haver de parlar de violència pacífica, d’alçament sense armes, d’estat d’excepció sense estat d’excepció, de desobediència sense ordres. Perquè no podem oblidar que si els jutges són indiscutiblement l’autoritat també són l’autoritat els representants polítics, els diputats, els membres d’un Govern democràtic. De fet, en qualsevol règim democràtic quan existeix un discrepància entre, per una banda, el poder judicial i, per l’altra, el poder executiu i el legislatiu, els que prevalen són aquests darrers. A Espanya, on els fiscals s’imaginen que estan jutjant un cop d’estat sense armament de guerra, es veu que és diferent. Estan dissenyant una democràcia tan i tan espanyola com un esperpent de Valle-Inclán.

Perquè no només volen castigar, escarmentar i acollonir polítics, també han seleccionat a l’atzar cantants com Valtònyc o periodistes com jo mateix. I ara també pretenen enfonsar-li la vida a Jordi Pesarrodona, el pallasso i regidor de Cultura de Sant Joan de Vilatorrada, acusant-lo de desobediència greu. I tot per simple venjança. Per pura impotència del poder colonial quan veu que tota la xerrameca legal dels fiscals enfollits, que tot l’allau de mentides dels mitjans de comunicació de Madrid i de l’espanyolisme de Barcelona, que tota la campanya internacional contra l’independentisme, tot, absolutament, queda en entredit amb una simple, silenciosa imatge. La imatge sense paraules d’un home indefens, vulnerable, amb nas de pallasso, al costat d’un ferotge guàrdia civil. La imatge d’un home que no té por de fer el ridícul al costat d’un guerrer que està ridículament palplantat davant del Departament de Governació, amb la mirada perduda en l’horitzó, com en una pel·lícula de guerra. Encara que sabem que davant del Departament no hi ha cap horitzó per perdre-s’hi. El guàrdia civil fa el ridícul més espantós perquè no s’està enfrontant amb un exèrcit, no hi ha èpica, ni glòria, no hi ha perill, ni esforç, ni valentia. Només hi ha un home panxut amb un nas vermell de pallasso al seu costat. El posa en evidència. El qüestiona. En discrepa. El civiló s’enfronta amb la diferència, amb la dissidència, s’enfronta amb el riure, amb el poder infinit del riure. Perquè no és el riure del poderós, de l’home armat damunt del derrotat, del desgraciat, no és el riure de la novel·la picaresca espanyola. És exactament al revés, és el riure de l’indefens, del desarmat, molt per sota del paramilitar, de l’home armat, del repressor a qui li han explicat el qüento que ha de conquerir Catalunya. És el repic foteta de “nas de barraca, Sant Boi”, és enriure’s a la cara de l’integrista que no és capaç de comprendre que el que està fent és absolutament ridícul.

Ja poden gastar-se milions en campanyes de propaganda a favor d’Espanya. Ja poden retorçar les paraules i les lleis en els judicis repressius. Ho tenen perdut. Que abandonin tota esperança. Sempre els acompanyarà la imatge de l’home senzill, de poble, amb nas de pallasso que se’n fot. Perquè esperen que tinguis por, perquè esperen que et desesperis, perquè volen arruïnar-te la vida, i volen que ploris, que et rendeixis, però el que mai, mai, no tenen previst és que et retorcis de riure, que et fotis un pet. El que no poden tolerar és la llibertat del riure. L’alliberament de l’humor. Als terroristes islàmics els passa exactament el mateix, no poden suportar que facis conya. Per això van matar els de Charlie Hebdo. Perquè quan se n’adonen que no els tenim por és quan comprenen que han perdut definitivament la batalla i la guerra. És el moment en què els invasors romans contemplen, atònits, com Astèrix i Obèlix van descollonant-se de riure. Fins i tot els salten les llàgrimes. Moltes gràcies, Jordi Pesarrodona.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat