Més que d’una mascletà, ha fet tot l’efecte d’una escopetada. És com si haguessin tornat a explotar les dues bombes a casa de Joan Fuster, al que volien matar per catalanista i, de pas, per acollonir el personal. Això sí que és parlar clar. L’Ajuntament de Mutxamel ara no vol que un dels nous carrers de la població es digui Enric Valor, sinó Avinguda d’Espanya, que fa molt més soroll, que fa clarament provincià i submís, que fa per a aquesta majoria municipal de set regidors del Partit Popular, tres de Ciutadans i un de Vox, un entranyable guàrdia civil retirat al que, des d’aquí, envio una hemorràgia de sentiments. La persecució ètnica contra Catalunya continua irreparable, mentre els nostres polítics independentistes es dediquen a coses més importants, per exemple, a escriure novel·les com Roger Torrent, o a fer cites literàries per Twitter com Laura Borràs. Fa uns dies l’Ajuntament de Perpinyà, en mans de la ultradreta francesa, canviava l’apel·latiu de La Catalane per La Rayonnante, que és una manera refistolada de dir que hi toca més el sol que a París, cosa que és ben veritat, com si dins la República no hi toqués més a Moruroa, mon amour. Aquesta és una guerra incruenta, i per descomptat que és una guerra, i és una guerra ètnica, sobretot ètnica, perquè aquí el que molesta és el fet viu de Catalunya, aquí el que passa és que som en una societat en la que pots canviar-te de casa, de nom, de sexe si vols, si goses, però el que mai de la vida no pots fer és ser català. Aquí el que està criminalitzat és ser català. Si no féssim tanta nosa, tanta molèstia, no veuríem, arreu dels Països Catalans, com tot de polítics locals, fan mans i mànigues per omplir els seus expedients d’episodis de gran coratge bèl·lic. Mire vostè, jo, modestament, vaig furtar-li el nom d’un carrer a Enric Valor, pa que tothom vegera que eixos catalans no podran amb mosatros. No senyor, no mos furtaran l’Albufera!
La veu cantant la duen la ultradreta francoespanyola i francesa més abrandades, però en això de perseguir la valenciania o catalania, el PSOE és tan responsable o més, o per dir-ho clar, més culpable, perquè ho fa amb més subtilea i falsedat. El president de la Generalitat meridional, Ximo Puig, acaba de publicar un missatge en què es pot llegir que renunciar a Enric Valor és “com renunciar a Miguel Hernández, Azorín o Paca Aguirre: incultura”. Quan tothom, fins i tot el guàrdia civil retirat de Vox, veu que això no és pas veritat, de cap de les maneres, que Valor no val igual que qualsevol escriptor valencià en llengua espanyola, que Valor val el que val, com a trofeu polític, precisament, exactament, perquè fou un escriptor valencià i catalanista, un gran treballador, un gran conservador de la nostra ecologia humana, que va fer aflorar la identitat reprimida dels valencians, des de Germana de Foix, des de la batalla d’Almansa. No són el mateix els referents catalans que els espanyols a València, perquè l’espanyol no té cap problema de pervivència, perquè l’espanyol no és la llengua pròpia dels Països Valencians. Ni quan li lleven el nom a Enric Valor podem parlar d’Enric Valor i de la cultura valenciana, de la literatura catalana. Hem de parlar de Miguel Hernández, d’Azorín i de Paca Aguirre, valencians residents mentalment a Madrid. I de Ximo Puig, volen que parlem també del bon policia.
Aquests dies es recordarà una xic, però sense exagerar, perquè nosaltres mai no exagerem, aquell extraordinari tímid que va ser Enric Valor, potser l’escriptor més discret de les nostres lletres contemporànies. Després, la gran majoria se’n tornarà a oblidar, que altra feina tenen, perquè al capdavall, el senyor Valor tampoc no va escriure Guerra i pau, ni tan sols un dels assajos menors de Joan Fuster. Això és un error de perspectiva. Hi ha escriptors més o menys famosos, autors que han aconseguit una determinada quantitat d’èxits, d’escàndols, que passen o volen passar per interessants i entretinguts, per protagonistes. D’altres es posen al servei del comú de manera invisible, reescrivint el passat amb saviesa, revivint, per a algunes generacions més, la llengua dels pares, recuperant la dignitat i categoria de l’expressió, excel·lent, de l’expressió catalana. Enric Valor no fa com el llaurador ignorant que llença la taula de roure per substituir-la per una altra de fòrmica que estigui de moda. Valor retorna als sòlids mobles antics el vernís del venerable, la brillantor escondida, recupera la formidable herència desada en un racó. Només així s’explica que vengui més de mig milió d’exemplars de les Rondalles valencianes, una aplega formidable de l’imaginari tradicional del sud, no pas a la manera de Joan Amades, sinó de la més determinant, la de La Fontaine o dels germans Grimm, la de la literatura. O a través d’una poderosa elegia a la recerca de la infantesa perduda, en les novel·les del cicle de Cassana, Sense la terra promesa, o amb la rotunda aproximació que fa a Madame Bovary a L’ambició d’Aleix. I és que la novel·la de Flaubert la llegeix als deu anys estimulat pels pares. És quan estic acabant l’article que em truca Enric Casasses i afegeix més llenya al foc: “Diuen que no tinc formació, però jo vaig aprendre molta llengua, primer amb la gramàtica d’Enric Valor. I amb les novel·les després. Veuràs...”.