El famós al·lot Miquel Montoro Fons, de Sant Llorenç des Cardassar, ha decidit enfilar-se, apedregar ell solet l’au dels temporals i clavar bones puntades de peu. Una directament a la filosa de la Balanguera i una altra a la senyera pel jovent, la que la vella ens tenia teixida de tradicions i esperances. Sí, aquella, aquella. No podia ser-li bona ni tanta fama ni tanta brama a internet, i ja ho veieu, poc després que el microfonista Jordi Basté el visités sense entendre’l gaire, se’ns ha fet escàpol, ara s’expressa en espanyol a la xarxa, tant que ens agradava aquest nin mallorquí. La deserció s’ha fet entre grans alegrois dels espanyolistes castellans, unes persones que consideren que s’ha de protegir el llop de Félix Rodríguez de la Fuente però que s’ha d’acabar amb la llengua catalana d’una punyetera vegada. Perquè la llengua sempre fou companya sexual de l’imperi, i perquè continuen on eren fa més de cinc-cents anys, que això li va dir el gramàtic Nebrija a la reina Catòlica. No, els idiomes no són simples eines de comunicació com diuen alguns sinó que, sobretot, són poderoses eines d’identitat. Això és tan absurd com pretendre reduir el cony i el carall a simples eines de reproducció quan en realitat són molt més que això, quan són imants, útils sagrats que ens proporcionen un fabulós tresor d’identitat. No sé si a Sant Llorenç des Cardassar parlen d’aquestes coses amb en Miquel, ara que ja se’ns està fent gran. Però la identitat és la principal preocupació dels éssers humans de la nostra època, després d’haver omplert el pap.

 La llengua és poder i les coneixereu pel poder que tenen

Gabriel Ferrater, per respondre el qüestionari Auden, va descriure la seva idea del paradís amb determinades característiques molt ben definides, i una de destacada era la que té a veure amb la llengua, que és identitat. L’origen ètnic dels pobladors de l’edèn havia de ser indefinit, amb el màxim grau d’exogàmia perquè ningú hi pogués descobrir virtuts racials. I de llengua, doncs bé, n’havien de tenir dues, concretament: “una per als homes i una altra per a les dones. Per als homes alguna cosa com ara el basc o el finès. Per a les dones, el català seria el que més em convindria, però qualsevol llengua romànica ja m’està bé. La comunicació entre els dos sexes, mitjançant una escriptura ideogràfica”. Aquesta utopia m’agrada molt, s’assembla bastant a la que Pierre Louÿs va imaginar a Les Aventures du roi Pausole, una fantasia eròtica situada a la Catalunya més secreta. La llengua és poder i les coneixereu pel poder que tenen. Quan la llengua espetega, quan es deixa anar sola, pot venir el psicòleg i despullar-vos tot d’una o el jutge a tocar la campaneta abans de posar-vos a l’ombra. No sigueu tan fariseus, per favor, au va, que el que us fascina de l’anglès és la colossal força atlàntica que demostra i no pas la gran cultura que li va al darrere. Si fos per cultura estudiaríeu llatí i grec, però m’estudieu anglès perquè l’anglès mana, com manen l’espanyol i el xinès, com mana la majoria sobre la minoria. La llengua és poder, per això l’autènticament important no és el que parla una pobra padrineta perduda per allà dalt, pel Pirineu, l’important és el que parla —i com parla— l’imponent bellesa en una discoteca, aquí, a la terra baixa. Miquel Montoro ens agradava perquè era l’heroi d’una mena de National Geografic català, la tossuda pervivència d’un català genuí, intens, en un adolescent que no fa gaire cara de freqüentar la mala vida moderna, ni que estigués pendent de la tirania de la moda. L’al·lot era, sobretot, una alternativa plausible al català millorable, ensucrat i políticament correcte dels mitjans de comunicació públics de Catalunya i Balears. Al català llepat de les cançonetes dels Manel.

Té raó en Montoro, en espanyol podrà tenir més seguidors, això ja ho veurem, però amb el canvi perdrà, amb el canvi ja ha perdut, els seguidors catalans. El seu espanyol és estrafet, setmesó, ridícul, impotent, vellet. La fascinant llengua espanyola és tota una altra cosa, és molt més palpitant, molt més autèntica. Com si diguéssim, la diferència que hi ha entre l’espanyol de Mario Vargas Llosa i el de Miquel Montoro és més o menys la mateixa que hi ha entre el Montoro català i el Montoro espanyol. Tothom té el dret a canviar de llengua, i tant que sí, tothom pot fer el que vulgui, però després que no s’exclami. Si, posem per cas, Shakira, per amor familiar, o perquè es donés un bon cop al cap, decidís a partir d’ara només cantar en català, no només perdria diners, també perdria la simpatia de tota Colòmbia. Les coses són com són. I l’altre Gérard, el Depardieu, des que paga els impostos a Rússia, a França ja no és el mateix. Als que opten per Espanya —durant aquesta guerra nostra d’emancipació nacional— els hem de recordar que la indiferència i l’oblit són les poderoses armes dels més febles. Esperem que mai ens hagin de menester per a res. Hi ha qui vol ampliar tant la base, tant, que acaba penjat en el buit. Com una sobrassada.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (104) Que volen controlar la premsa Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (103) Que ens ho pagaran tot Jordi Galves