Quan somrius i em dius, Miquel Iceta, que te’m vols reconciliar, que vols fer la pau, sé que no et puc creure. Una mà va espontàniament a la cartera i, amb l’altra, asseguro que duc ben cordats els pantalons, perquè ets un polític, Iceteta, rateta, xato, xampinyó eixerit, que si em deixés voldries prendre’m sempre la virginitat del vot per, després, poder entrar en l’amnèsia de sempre i no recordar-te mai més de mi fins d’aquí a quatre anys. Que en això sou tots iguals. Que ja ens coneixem, Iceta, amor, vida meva, nimfeta federal. A mi tampoc em costa gens respondre’t amb paraules tan tendres com les teves, ¿ho veus com és fàcil parlar per parlar? Jo també ho sé fer, lladre. I sé invocar la germanor i l’altruisme entre els éssers humans, i també sé fer-me l’idealista i el conciliador, el solidari, encara que a mi no em va ensenyar a caminar per la vida el molt honrat Narcís Serra, un senyor que avui no pot anar al cinema sense que el xiulin, ni comparteixo taula, al costat de casa teva, a la pizzeria La Bella Napoli, amb l’Anna Balletbò, la goja d’aigua socialista de s’Agaró. Us hi he vist més d’una vegada, arreglant el món davant d’una Quattro Stagioni, quan després de quaranta anys de democràcia espanyola, de dècades de Felipe González y de José Luis Rodríguez Zapatero, de Pasqual Maragall i José Montilla, de Joan Clos i Jordi Hereu, encara em torneu a repetir, a assegurar, que sí, que el dia que maneu els socialistes el món serà millor, molt millor i que lligarem gossos amb llonganisses, que sou el millor de cada casa, que sou el seny i la certesa. Que sou el camí d’enmig entre Catalunya i Espanya. Que vosaltres ens podeu lliurar de Rajoy. I de la dreta. Penso que la vostra gran actriu del PSC, Rosa Maria Sardà, no va tenir cap inconvenient d’acceptar la Creu de San Jordi de mans de Jordi Pujol, el corrupte, l’indesitjable, i en canvi li fa nosa la medalla quan Carles Puigdemont, Carles el Probe, quan Carles el Més Honorable de Tots, declara la independència a la que s’havia compromès amb els electors. Penso que el vostre cantautor més insigne, el més admirable, Joan Manuel Serrat, es dedica a fer càlculs i a determinar qui és tan català com ell, com si això fos possible de determinar, com si fos una categoria que no tinguéssim tots, amic Iceta, nen proveta, només per viure en aquest país, per ser ara i aquí, catalans tots, com ho són també els pinsans i les caderneres, i fins i tot els bunyols de vent.

Per reconciliar els catalans, Miquel Iceta, manyac, primer hauríem d’haver-nos barallat, ¿no trobes? Que encara que alguns ho desitgin amb tota l’ànima, no tenim cap conflicte social ni civil, només existix una forta discrepància entre administradors i administrats, els uns a Madrid, amb armes, els altres a Catalunya, desarmats. I encara trobaríem un gran nombre d’indiferents pacífics. Entre catalans no hi ha ha cap conflicte més enllà de les habituals discussions familiars, qüestionant la viabilitat de la llengua catalana en el futur, discutint sobre el règim fiscal que ens imposa sense esmena el Govern d’Espanya, qüestionant-nos una vegada i una altra per a què ens aprofita una democràcia que prohibeix amb el mateix entusiasme que la dictadura algunes coses essencials. Essencials com per exemple la identitat, el dret de ser diferents i de reivindicar-nos com, posem per cas, els gais o les lesbianes, una identitat que tampoc no admet tuteles ni paternalismes exteriors, ho saps prou bé. ¿De què serveix votar en una democràcia si no hi ha el dret efectiu a decidir, a canviar? ¿D’on has tret que tu, precisament tu, Iceta-que-tires-de-veta, pots acontentar alhora els independentistes i els espanyolistes sense decebre’ns alhora a tots? El dia en què es van reprimir els votants de l’1 d’octubre eres amb els uns i no amb els altres, ho sap tothom. I el dia de la manifestació en favor de la unitat d’Espanya eres allà, envoltat dels polítics del PP i t’hi vas retratar. Coincideixes tant amb l’arquebisbe de València, amb Duran i Lleida com amb Pablo Iglesias en la defensa d’Espanya. I si no hagués estat pel PSC i pel PSOE el Govern de Rajoy mai no hauria tingut les mans lliures per destituir el legítim Govern de Catalunya i per reprimir-nos com està fent, com continuarà fent. Miquel, tresor, estimat, ¿quan seus pots creuar les cames?